La presència del passat
Com més grans ens fem, més allargada esdevé l’ombra del passat. En tenim més. El passat està ple de possibilitats.
És infinitament mudable, una marea agitada per remolins i sotmesa a les ràfegues -i les llacunes- de la memòria.
El futur, en comparació, potser ens sembla menys atractiu i, a més, tots nosaltres sabem més o menys com acaba. Amb “una explosió o un sanglot”, per citar T.S. Eliot, ens espera aquella “cosa distingida” de què parlava Henry James.
Un amic em va preguntar l’altre dia: qui vol arribar als 90 anys? I la resposta és: algú que en tingui 89.
Com li agradava dir a la meva àvia, la vellesa no és per als gallines. Però l’altra opció tampoc.
I així anem fent, acumulant el passat amb una despreocupació temerària, com nens que s’atipen de caramels.
Però, com deia Faulkner: “El passat no mor mai. Ni tan sols és passat”.
O com va afirmar una vegada un comunista iugoslau desenganyat: “El més perillós per a un comunista és pronosticar el passat”.
El passat té molta força i és susceptible de manipulació. A les guerres s’utilitza gairebé sempre la memòria per convertir-la en mite incendiari.
Sóc periodista. Miro d’entendre el present, evocar-lo i presentar-lo d’una manera vívida. I això no és possible si no s’entén el passat. Som la suma dels moments viscuts. Val la pena invertir la fletxa del temps.
Sempre havia volgut explicar històries, l’una dintre de l’altra, i en l’íntima s’amagava la universal. M’agradava ser l’observador que s’ho mirava des de fora.
Acostumaven a ser històries de vides arrasades pels vendavals de la història: els nens de Beirut que, el 1983, no es podien adormir sense el soroll dels trets, per a ells familiar i tranquil·litzador; el sacerdot polonès de mitjana edat que acabava de descobrir que era jueu i que els seus pares, assassinats pels nazis, l’havien confiat a una família catòlica; els bessons argentins que un oficial de la Junta Militar sense fills va robar en el moment del part a la seva mare, una estudiant assassinada; aquelles famílies bosnianes mixtes dividides per assassins serbis borratxos que injectaven el virus de l’odi sectari a Sarajevo; l’alemanya que no volia veure els seus propis ulls, blaus i molt bonics, perquè li recordaven el comandant d’un camp de concentració nazi: el seu pare.
Miratges, ombres, espectres: la matèria de la memòria. La nostra manera de recordar, com a nacions i com a persones, és fonamental.
Vaig començar a prendre’m seriosament la força violenta del passat quan feia de corresponsal de guerra durant la destrucció de Iugoslàvia. Als serbis que van expulsar de casa seva centenars de milers de musulmans els havien encès d’exaltació nacionalista. Un líder carregat de cinisme els va convèncer que aquells musulmans bosnians laics, que fins feia ben poc havien format part -indestriable- d’un mateix país anomenat Iugoslàvia, eren la reencarnació dels turcs de temps pretèrits, els otomans dels nostres dies decidits a posar la mitja lluna de l’islam a les agulles de les esglésies de l’Europa cristiana.
Quan s’elimina el passat, la memòria esdevé explosiva. Bosnians, serbis i croats van recrear, en la dècada del 1990, els horrors de la guerra civil dels anys 40, la menció dels quals es va convertir en tabú sota el control ferri imposat per la dictadura comunista de Tito durant la postguerra.
Quan el passat es cultiva d’esquena al present, la memòria es converteix en un carreró sense sortida. Les claus d’aquells horts palestins d’oliveres que es van perdre fa molts anys només obren ara la porta a més violència.
Quan el passat és aclaparador, pot transformar la víctima en un opressor protegit per un escut anomenat Mai més.
La història il·lumina. També pot encegar.
El món es pot dividir a grans trets entre regions captives del seu passat -per exemple, el Balcans i el Pròxim Orient- i regions programades de cara al futur, com ara els Estats Units i gran part de l’Àsia. Europa, crec, és entremig.
Un dels meus fills viu al Vietnam. Quan visito aquest país, m’omplen d’admiració les tombes entre els arrossars. Són un símbol eloqüent de la coexistència entre vius i morts, entre present i passat. És la imatge de l’acceptació. Ningú vol parlar de la Guerra del Vietnam, que va acabar fa 40 anys.
Crida l’atenció la diferència amb els morts del Pròxim Orient, venerats com a màrtirs, màrtirs d’un islam que exigeix el sacrifici de més vides. Aquestes verges celestials hauran de respondre de moltes coses.
M’agraden molt uns versos del poeta israelià Yehuda Amijai que diuen que la pau només arribarà a Terra Santa quan un guia de Jerusalem digui als turistes: “¿Veieu aquell arc de triomf del període romà? No és important. Però al costat, a l’esquerra i una mica més avall, hi seu un home que ha comprat fruites i verdures per a la seva família”.
Les fruites i les verdures, a diferència d’un arc de triomf antic, alimenten el futur.
El passat el tenim aquí. L’hem d’entendre: el nostre, el de la nostra societat i el de la nostra nació. Per eliminar-lo cal pagar un preu. I aquest preu acostuma a ser el vessament de sang. Però tampoc ens podem deixar devorar pel passat: no podem tornar a lluitar a les antigues batalles ni sucumbir a l’esterilitat de la venjança.
No recordar és igual de perillós que viure aclaparat pel pes del record.
Només amb una visió equilibrada del passat, conscient però no obsessiva, serem capaços de defugir el victimisme, acceptar relats nacionals divergents, deixar-nos guiar per l’honestedat, complir amb les nostres obligacions quotidianes i mirar al futur.