"Ara ja sé segur que em teniu mania!"

BarcelonaDissabte la Laura i el Pablo van plegar tard, van sopar al McDonalds i van arribar a casa les onze. Va ser un dia llarg i cansat. No van tancar al migdia i fins a última hora va venir gent a comprar Loteria de Nadal. Però el 26.590 no el van esgotar, ni molt menys. En tenien cinc sèries i els en van sobrar vint-i-quatre dècims. La Laura assenyala el lloc exacte del vidre on estaven penjats. Se'n recorda perfectament. Els que acaben en zero costen més de vendre, no acostumen a estar entre les preferències dels seus clients. Aquest matrimoni de Viladecans regenta des de fa uns tres anys l'administració de loteria del número 2 de la Rambla Guipúscoa just a la cantonada de Lope de Vega, on s'acaba el carrer d'Aragó. És més o menys la frontera entre el Clot i la Verneda. No tenen notícia que mai hi hagi tocat un premi tan important com la grossa de Nadal.

Al llarg de tot el 2018 van repartir 341.234 euros, i només en un dia del 2019, deu milions quatre-cents mil euros. Els vint-i-sis dècims premiats els han venut a finestreta, entre clients del barri. "No crec que avui en vingui cap, jo no ho faria!", confessa la Laura. En efecte, ni rastre de la imatge icònica dels premiats ensenyant el dècim a la càmera, posseïts per l'eufòria i ruixats amb cava. Hi ha alegria, això sí. Molts clients i veïns els passen a saludar i a donar-los l'enhorabona: "És un negoci encara emergent, vam començar amb molta il·lusió i anem a poc a poc, això d'avui ens ajudarà molt. És un cop de sort molt important".

"¿Te ha tocado el gordo?", li pregunten a un senyor que ve a fer la Primitiva. "El flaco!", els etziba. "Ja me'n podríeu haver venut un a mi, no?", bromeja un altre. "El meu acaba en set, no hi ha res per a mi, oi?". Una veïna està molt emocionada, els abraça i els felicita amb efusivitat: "Me n'alegro moltíssim!". Sense deixar de somriure, sense acritud, un veí no pot reprimir un eloqüent "Merda!" quan s'assabenta que podria haver comprat allà el 26.590 i no ho va fer. "Estàs guapíssima!", li etziben a la Laura. "Ara ja sé segur que em teniu mania!", exclama des de la porta el senyor Matías. Se li escapa el riure. No es fa mala sang.

Quan a les nou i poc del matí el Pablo s'ha assabentat de la notícia, la Laura encara dormia i li ha fet por despertar-la bruscament amb la notícia i que li agafés un atac de cor: "Avui dormiré com una marmota!". Mentre abaixen la persiana per anar a dinar –no han esmorzat–, d'un dels contenidors que hi ha just al davant en surten unes cames. Un jove n'està removent el fons a la recerca d'alguna rampoina per poder revendre. Algú ha deixat un vell sofà llit desballestat, la capsa d'una smart TV i un os de pernil més rosegat impossible. És bèstia veure tan descarnada una paradoxa. Davant d'on s'acaba de repartir una fortuna hi ha qui es busca la vida dins d'un contenidor d'escombraries.

Al bar La Font del Cea, a dues passes de l'administració, tenen la tele posada. Una senyora s'acaba l'esmorzar. Dos amics fan el vermut. Una família fa broma a compte de la sort (o mala sort) que han tingut avui. La loteria encara dura, els nens de Sant Ildefons encara desfilen la seva cantarella. Estan amb el carro del peix: "1376, 1000 euroooos. 60.615, 1000 euroooos. 2.593, mil euroooos. 13.479, 1000 euroooos. 31.300, 1000 euroooos". I penso per a quantes persones guanyar mil euroooos a la loteria seria com si els toqués la grossa.