"Jo vaig ser a la primera missa de la catedral"
L'església reprèn l'activitat religiosa habitual amb més periodistes que feligresos
Barcelona"Almenys avui la gent no menteix per entrar", comenta amb bon humor un noi de seguretat. De cop i volta han desaparegut aquells turistes que feien veure que anaven a missa per poder entrar de franc. Tampoc hi ha cops de colze per fer-se una selfie a la façana principal sense ningú més al darrere. Ni, tampoc, gaires feligresos. En canvi, sí que es reuneix un grupet de periodistes, segurament poc habituals a ofici. Pregunten si, efectivament, avui es reprèn l'activitat al temple. Així és. Després de dos mesos, a la catedral de Barcelona es torna a dir missa.
Falten uns minuts per a les nou del matí. El temple està sorprenentment en silenci, lluny del bullici habitual. "Aquests dies l'hem redescobert", comenta mossèn Santiago Bueno. És un dels canonges de la catedral i l'encarregat d'oficiar la primera missa amb públic. Durant les nou setmanes de confinament se n’havia seguit dient, però a porta tancada, només amb els religiosos. Els creients s’havien de conformar amb les retransmissions per Ràdio Estel.
Tot és excepcional. A la catedral de Barcelona es fa missa cada dia i gairebé a cada hora, a partir de les nou. En català i, al migdia, també en castellà. De gent no en falta, sobretot el cap de setmana. Els dies feiners, en canvi, com que molts treballen, els turistes guanyen per golejada. O, més ben dit, guanyaven. Els dilluns a primera hora acostumava a haver-hi uns 25 feligresos. Aquest dilluns, en canvi, d’entrada tan sols són quatre: dues monges i un senyor i una senyora de mitjana edat. I, cap al final, gairebé a misses dites, s’hi afegeixen dues dones més. La resta, tafaners professionals: tres fotògrafs, dos càmeres de televisió i tres redactors.
"És que, segurament, molts encara no ho saben. Ja aniran venint", comenta el noi de seguretat. Per ara no hi ha visites. Només pregàries individuals, misses i confessions. Explica que gairebé coneix els assistents de memòria, ja que alguns venen cada dia a la mateixa hora. En condicions normals, la seva gran ocupació està en lidiar amb la picaresca dels estrangers que volen passar sense pagar. Ara, amb un ambient pràcticament desert i sense que ningú li parli en anglès, la seva única preocupació és que tothom compleixi les normes. "Aquí hi ve molta gent gran. Em fa una por que no hi hagi un rebrot!"
Un retorn excepcional
El nou dia a dia està ple de normes i restriccions. Algunes per decret del BOE, altres acordades per la mateixa església. Un cartell a l'entrada informa de l'obligatorietat de dur mascareta. A l'interior, un pot de gel desinfectant dona la benvinguda als visitants, siguin o no creients. I, als bancs, uns folis impresos indiquen on no es pot seure per guardar la distància de seguretat. No hi ha aigua a les piques baptismals, ni revistes, ni llibres amb cants. "A mesura que passin els dies i tornin els feligresos, suposo que no haurem d'anar repetint les mesures de seguretat", insisteix a dir el mossèn amb una veu greu i avellutada. Ell és l'únic que no porta cap protecció a la cara. Tampoc du guants, ni a l'hora de la comunió, on no pot donar l'hòstia a la boca, només a la mà. Els diàlegs individuals ("El cos de Crist". "Amén") se suprimeixen i se'n fa un al principi i per a tots. Els feligresos extremen la prudència. La separació és màxima. Per combregar, allarguen els braços tant com poden, intentant respectar la distància de seguretat. Tampoc es donen la pau ni cap ajudant passa el plateret per a la col·lecta. Qui vulgui, ha de deixar el donatiu en unes urnes, al sortir. "Penseu que la catedral ha estat dos mesos sense entrades. La situació és complicada, també per a moltes famílies necessitades", repeteix un parell de cops, l'últim abans d'endreçar una sortida que s’ha de fer per la porta de la dreta, per "evitar xocar amb ningú".
La missa ha anat ràpida. Ha durat poc menys de mitja hora. Dos dels feligresos es queden a resar i la resta marxen ordenadament, donant voltes a l'última frase de mossèn Bueno abans d’acomiadar-se: "Avui éreu poquets, però sempre podreu dir que vau ser a la primera missa de la catedral després del confinament". Això ja no els hi treu ningú.