De Prípiat a Badalona
Eren els últims 80 o els primers anys 90. Abans fins i tot d’allò de les Olimpíades. La gent moderna d’una ciutat que encara no ho era el que buscava eren espais d’intimitat, no d’exhibició, com ara. No sé com ho vaig saber, però encara no ho he oblidat. Quin nom! "La platja de Txernòbil". Que ben trobat per descriure aquest tros de pedres i brutícia just darrere de les tres xemeneies de la tèrmica a Sant Adrià. No, no es tractava de turisme de catàstrofe (o potser sí), però anar-hi per banyar-se tenia un punt de bogeria. Era quan la tragèdia del reactor la seguíem pel 'Telediario' i no per la HBO. Era quan era veritat. Era quan l'heroïna no feia gràcia i la sida s’emportava gent que potser havien estat prenent el sol i la contaminació en aquest racó de món. Recordem que Txernòbil va ser un dels primers espais obertament gais i lèsbics i nudistes a l’àrea de Barcelona.
Recordo com costava arribar-hi. Els trens no eren ni tan sols de Rodalies, i les tres xemeneies d’Endesa semblaven imparables i inamovibles. I no recordo cap mena de glamur en aquella modernor encara resistencial. Recordo les pedres i la brutícia, potser la mateixa que em trobo ara quan visito la platja, el 2019, plena de cartells de “Prohibit banyar-se”.
Les mentides són el primer patrimoni immaterial de la humanitat. Un patrimoni que sovint sol acabar amb conseqüències materials nefastes. El mecanisme és ben bé el mateix, tant si les mentides venen del comitè central del partit com si venen d’una visionària idea de 'pelotazo' empresarial. Acaben fatal igual. De Prípiat a Badalona.
Això ve perquè es va construir un barri de luxe de 750 habitatges a la Mora, al costat de la vella platja de Txernòbil. Era el 2003 i la totxana era sinònim de progrés, de visió política. Els veïns que volien anar a viure a la Mora ho feien pel mateix miratge pel qual si fa no fa ho van fer els veïns de Prípiat: un futur brillant. L’urani i el totxo. L'energia o l'especulació, tant se val. Entre 300.000 i 600.000 euros van arribar a costar els pisos a primera línia de mar.
Jo no sé si la natura és sàvia. El que és segur és que té molt mala llet. I a finals de gener del 2017, quan va rebentar un col·lector d’aigües fecals, es va descobrir que els solars on hi havia d'haver l'enèsim Miami del Barcelonès estaven contaminats amb arsènic d'antigues fàbriques. Parlo amb l'exalcaldessa de Badalona Dolors Sabater. “El passeig marítim de Badalona, que és l’eix de la ciutat, es perd als extrems”, destaca. “Al nord, a tocar de Montgat, una fàbrica de quitrà va ser tapada per un sarcòfag de ciment (com a Txernòbil) i al sud tenim el problema de l'arsènic”. Va ser la seva administració la que va trobar l’arsènic. “Tenim una escola embarrancada”, recorda per quan es descontamini, cosa que encara no s’ha fet. Sabater parla també de dues visites i moltes promeses al Ministerio, de desídia política i de com fa fallida tot un model especulatiu de ciutat.
Txernòbil segueix contaminat. El d’allà i el nostre. Urani i arsènic, restes d’un somni de progrés on la natura restava obedient. Restes d’un fracàs.
