El meu professor de literatura

En Joan Antoni Paloma va ser el meu professor de literatura de tercer de BUP (batxillerat unificat polivalent) a l’Escola Pia de Terrassa (tothom en deia Can Colapi). El seu mestratge va ser, per a mi, decisiu i revelador.

L’any anterior havíem passat pel tràfec d’haver de triar entre fer ciències o lletres, una dicotomia que per a un estudiant de quinze anys és força absurda. El meu tutor d’aleshores, en Rajadell, gran professor de matemàtiques, estava convençut que jo triaria ciències. Per una qüestió tan senzilla com trista: jo era bon estudiant, o, si més no, treia prou bones notes. La lògica era aquesta: triava lletres qui no se’n sortia amb les matemàtiques, la física i la química de segon de BUP (les tres assignatures temibles). Sobretot les matemàtiques: allò de les derivades era un infern. Un dels últims dies de classe de segon de BUP, en Rajadell ens cridava un per un a l’aula i li havíem de comunicar la nostra decisió. Encara recordo la seva cara quan li vaig dir: “Lletres”. Em va dir, automàticament: “N’estàs segur? No te’n penediràs?” No vaig entendre per què m’ho deia. A mi m’agradava el teatre, la llengua, els idiomes, llegir novel·les (no tant escriure, em feia pànic, o no en veia la necessitat). I sí, treia bones notes en matemàtiques i química, però... no veia tampoc tanta diferència entre les fórmules científiques i les anàlisis sintàctiques. Encara diré més: les anàlisis sintàctiques ajudaven a entendre i a perfeccionar el coneixement de la llengua i, en canvi, em costava d’entendre per a què servien realment les derivades. Tenia, doncs, la tria ben clara: “Lletres”. En Rajadell, bon home com era, em penso que va arribar a pronunciar un “Quina llàstima”. Vaig agrair-li que em tingués en bona consideració. Però no em va convèncer i vaig estudiar lletres.

L’any següent en Joan Antoni Paloma va ser el nostre professor de literatura catalana i espanyola. Aquell home alt i atabalat, tan tímid com apassionat, entranyable, inoblidable, ens donava classes amb una força i una energia que encara ara recordo amb tota nitidesa. No parava mai quiet, caminava amunt i avall, entre les fileres, la qual cosa ens obligava a estones a girar el cos i el cap si volíem seguir-lo. De tant en tant, les seves mans poderoses s’ajuntaven i feien “plaf!” quan acabava de recitar un poema de memòria i s’emocionava, o quan puntualitzava alguna cosa d’algun autor o d’algun text que considerava destacable. Fora de la classe semblava un home de seny, però a dins de l’aula s’abandonava a la rauxa. Els dies que plovia venia amb una gavardina i un gran paraigua sota el braç que el feien pràcticament idèntic a Monsieur Hulot, el personatge emblemàtic de Jacques Tati, però sense la pipa. Ens feia llegir i ens feia treballar. I també recitar. La literatura per a ell era tot el contrari d’una maria. Era tan necessària com el menjar. Ell era molt bon home i tenia compassió pels alumnes que, tot i passar de l’assignatura (és a dir, els que no llegien), hi posaven bona voluntat; era dels que aprovaven si no deies ximpleries gaire estrafolàries dels autors i dels llibres que ens entraven al temari. Als que hi posàvem un mínim d’interès, com era el meu cas, ens arribava a apreciar de veritat, o, com a mínim, això és el que ens feia sentir. Si, a més a més, quan llegíem en veu alta, ho fèiem amb una mica de convicció, se li dibuixava un gran somriure als llavis i ens dirigia una mirada intensa i lluminosa, plena de gratitud. Encara ara la recordo.

Canigó de Verdaguer, Pilar Prim de Narcís Oller i La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (i García Lorca, que era una altra de les seves passions, però esclar, no és literatura catalana) són els tres autors i els tres llibres que em vénen al cap de seguida quan penso en en Joan Antoni Paloma, els tres llibres que em van fer veure, als setze anys, que la literatura catalana no havia d’envejar res a cap altra literatura, ni a la castellana, ni a la francesa, que eren les que jo aleshores apreciava realment, amb els pocs llibres que, més o menys des dels tretze o catorze anys, havia començat a llegir (recordo passió absoluta per L’étranger de Camus i per El tragaluz de Buero Vallejo, entre d’altres).

En Joan Antoni era un home directe, sincer, extremadament sensible i absolutament posseït per la passió per la literatura, que transmetia sense pudor als seus alumnes. Ara, amb la distància, m’adono que devia ser un gran defensor de la Renaixença i de la literatura modernista catalana, en detriment de l’anomenat Noucentisme: amb ell vaig sentir parlar per primera vegada de Pitarra i de Rusiñol, d’Oller i de Guimerà, de Verdaguer, de la gran Víctor Català i, sobretot, del seu admiradíssim Milà i Fontanals. No el recordo parlant amb tanta autoritat d’autors posteriors, tret de la incommensurable Rodoreda. Potser, als setze anys, costava de seguir-lo, sobretot quan l’apassionament el feia embalar-se i s’enredava a citar versos i frases d’altri, en un autèntic exercici de literatura comparada. Però a mi em va encomanar la seva passió per tots aquests autors i em va fer veure, per primera vegada, que la nostra literatura, menystinguda aleshores (malauradament també ara), és tan poderosa, complexa i rica com qualsevol altra. I que només els nostres complexos absurds i una insòlita i persistent tendència a l’autoodi i al menyspreu del que és nostre ens impedeixen gaudir-ne com cal.

Els qui, actualment, escrivim teatre, és a dir, els qui fem -com diria el meu mestre i amic Josep M. Benet i Jornet, Papitu -“literatura dramàtica”, sabem com és d’important tenir cura de la tradició per poder avançar i ser millors. Encara que després ens hi revoltem. “No et carreguis mai els teus clàssics o els autors que et precedeixen sense conèixer-los, sense llegir-los”, ens deia sempre el Papitu. I té raó. I li hem fet cas. A hores d’ara, pocs autors de la nova dramatúrgia catalana, fins i tot els més joves, menyspreen o menystenen Guimerà. I fins i tot ell mateix, Benet i Jornet. És un gran avenç respecte a generacions anteriors, que havien arribat a pronosticar la mort dels autors teatrals. Tanmateix, quin sentit té pretendre renovar o ser modern des de la ignorància? Aprendre literatura, llegir els grans autors -i també els no tan grans-, però els nostres, forma part de la tradició, sí. I què té això de dolent? Peter Handke deia que totes les tradicions són precioses i que cal tenir-ne cura com quan cultivem un jardí de flors. Cal lluitar contra aquells que volen aixafar-les, per error o per inadvertència. O per càlcul i mala fe.