Una prova només apta per als més valents
Hi ha gent que és una apassionada dels reptes, que necessita desafiaments constants. És el cas de Laia Sanz. Després d’haver competit contra nens quan era petita en les competicions de trial i que els pares dels seus rivals la miressin amb cara de pocs amics (una nenasuperant el seu fill!) i d’haver-se guanyat el respecte de tothom (ha sigut campiona del món en 18 ocasions, entre el trial i l’enduro), la pilot de Corbera de Llobregat va decidir que volia canviar. Estava bé guanyar Mundials, però volia alguna cosa més. El repte va ser preparar-se per al Dakar, una prova que encara avui la té més que enganxada. També és habitual veure-la fer moltes més coses durant l’any, com ara quan va participar en els X-Games, en què va intentar competir en dues proves la mateixa setmana.
Inquieta com pocs, va tenir la idea de participar aquest any en la Red Bull Hare Scramble, la cursa principal de l’Erzberg Rodeo, una prova que es disputa en una mina de ferro a Eisenerz (Àustria) coneguda com el Gegant de Ferro. La cita era el cap de setmana passat. I si el Dakar està considerat el ral·li més dur del món, aquesta prova és la més dura de l’enduro extrem: hi participen 500 pilots cada any i tan sols aconsegueixen acabar-la (en un màxim de 4 hores) un grapat d’escollits. El premi, com s’acostuma a dir, no és guanyar, és acabar: l’any 2018 van acabar-la 23 pilots, i el 2015 tan sols cinc van arribar a la línia de meta. I acabar aquesta cursa és una cosa que encara no ha aconseguit cap dona. Laia Sanz ho va intentar però es va equivocar, es va quedar enganxada en una zona amb neu i va sobrepassar les 4 hores de marge per arribar a la meta. “Em vaig fondre”, va dir la catalana. “M’ha faltat físic, però ara ja sé com és aquesta prova i com cal afrontar-la”, va afegir.
La cursa, que es va poder seguir per internet, deixava imatges espectaculars: pilots despenjats de la moto intentant superar el que semblava una paret, d’altres que passaven per l’únic camí possible, ple de roques que impedien que avancessin... En total són només 23 quilòmetres, però a la majoria se’ls fan eterns.
Malgrat no haver acabat, Sanz no tira mai la tovallola, això no ho té, al seu ADN. I ja ha dit que l’esperin, que l’any vinent hi tornarà. “N’estic orgullosa i contenta perquè vaig superar molt bé alguns dels obstacles més difícils i ara sé què em va faltar. Si KTM hi està d’acord, l’any vinent ho tornaré a intentar”, va dir. I de ben segur que, quan hi pensa, se li escapa un mig somriure. És un repte pendent, i per a ella és, per tant, un repte a superar. I que ningú dubti que, si pot tornar-hi l’any vinent, es prepararà a fons i ho tornarà a intentar.
