El puritanisme dels revolucionaris

A principis d’estiu, el director de cinema Spike Lee va retirar el suport públic a Woody Allen, després d’haver-lo qualificat d’“amic” en una entrevista i d’afirmar en un programa de ràdio que “Allen és un gran, gran cineasta” i que no se’l pot “esborrar de la indústria com si no hagués existit mai”. Aquestes afirmacions van ser durament criticades per molts usuaris a les xarxes socials, que no perdonen a Allen els seus suposats delictes (que, recordem-ho, no han estat mai provats i pels quals no ha estat mai condemnat en seu judicial), fins al punt que al cap de pocs dies Lee es va retractar i va demanar perdó públicament en un tuit on deia: “Les meves paraules van ser incorrectes” i “No tolero ni toleraré l’assetjament sexual, els abusos o la violència”.

Sobre aquesta qüestió, Allen sosté, amb una resignació aparent (només aparent, perquè dedica una part considerable de l’autobiografia que ningú li volia publicar a defensar-se –cal dir que de forma ben convincent– de les acusacions de Mia Farrow), que tot plegat és una “bajanada” i que els actors que ara li giren l’esquena i no volen treballar amb ell “no tenen idea dels fets i s’aferren a una posició segura, pública i egoista”. Però davant la sospita d’uns abusos infantils, la presumpció d’innocència desapareix, dins el judici sumaríssim que sembla inherent a les xarxes socials, amb els seus likes i la seva limitació de caràcters i amb la seva consegüent simplificació de la complexitat.

L’episodi d’Allen s’inscriu, és obvi, dins una revifalla del puritanisme, una altra manifestació de la qual ha estat el moviment que ha portat a qüestionar, si no directament a enderrocar, estàtues de personatges que han deixat, a ulls de molts, de ser exemplars –i que a Barcelona va tenir un reflex mimètic i més aviat oportunista en la proposta de retirar l’estàtua de Colom–. Això va suscitar una carta oberta publicada a Harper’s per 150 escriptors i artistes del món anglosaxó on saluden el sorgiment de Black Lives Matter i altres moviments en pro de la justícia social i racial, però al mateix temps expressen la seva preocupació al veure com s’han “intensificat un nou conjunt d'actituds morals i de compromisos polítics que tenen tendència a afeblir les nostres normes de debat obert i de tolerància de les diferències a favor de la conformitat ideològica”. També hi critiquen “la tendència a dissoldre qüestions polítiques complexes dins una certesa moral encegadora”.

La qüestió no és pas nova, i ha esdevingut fàcil i recurrent blasmar-ne els excessos. Tots hem rigut amb les saludables andanades de Quim Monzó (com l’enyorem!) contra l’ús i l’abús del llenguatge políticament correcte, però ¿la correcció política no ens ha fet a tots plegats ser molt més conscients de com pot arribar a ser de discriminador i feridor el llenguatge? ¿No és, l’eventual exageració, un preu que val la pena pagar per no tornar a sentir segons quin llenguatge que avui ja resulta decididament inadequat i sovint ofensiu?

Una altra cosa, però, és utilitzar retrospectivament la correcció política per desqualificar i finalment censurar les obres del passat. Aquest estiu s’ha vist al Grec una obra d’Angélica Liddell que ha causat incomoditat per la seva polèmica denúncia de la "cobardía y la mojigatería" dels ofesos, del que ella qualifica com "ese nuevo imperio de los puritanos". La dramaturga es pregunta si "llegará un día que ni siquiera podamos exhibir a los antiguos maestros". En efecte, és pertinent –i alhora inquietant– preguntar-se si algun dia es deixarà de reeditar Lolita, de Nabokov, una novel·la que, altrament, ha suscitat i admet lectures tan diverses. Però també és oportú adonar-te, gràcies a la nova traducció al català que n’ha fet la Bernat Metge, que avui “un clàssic de tots els temps” com Robinson Crusoe et pot deixar, com a lector, amb una perfecta incomoditat i insatisfacció respecte de la relació de Crusoe amb Divendres.

Coincideixo amb Imma Monsó quan escriu que “les nafres socials del present no es resolen destruint els productes culturals del passat” (La Vanguardia, 9/7/20), i al mateix temps no puc oblidar aquella afirmació que feia Eric Hobsbawm quan reconeixia, una mica a desgrat seu, que hi ha “una afinitat persistent entre revolució i puritanisme.” Això fa, afegia l’historiador britànic, que en tot moviment revolucionari els Robespierre s’acabin imposant sobre els Danton: amb les conseqüències que ja sabem que té el triomf de l’encegadora certesa moral.