Encara Messi i encara Puyal

Cerdanyola del Vallès“Aquests deu punts es resumeixen en un: la voluntat de comunicar. Voler ser entès i voler entendre”. Amb la medalla acadèmica penjada al coll per la rectora magnífica -i companya de distribució de propaganda clandestina a la universitat de finals del franquisme- Margarita Arboix, amb setanta anys acabats de fer i amb el mateix entusiasme per fer-se entendre que aquell jove que va entrar a Ràdio Barcelona ara fa 50 anys a demanar si tenien feina (“Doncs potser sí -van contestar-li-, perquè Pedro Ruiz se’n va a Radio Nacional”), Joaquim Maria Puyal i Ortiga (carrer de la Palla, Barri Gòtic, Barcelona, 1949) va ser investit ahir doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Puyal va convertir el seu discurs d’acceptació en una classe de comunicació sense bibliografia però amb biografia, la seva. “Al cap i a la fi, honoris causa vol dir laboris causa -va comentar el dia abans a un amic seu-. Després de cinquanta anys de pencar crec que en un dia com aquest puc explicar allò que em sembla essencial en la comunicació a partir de la meva pròpia experiència”. I com que Puyal ha dedicat la seva vida professional a la creació d’artefactes comunicatius de tota mena, des de programes de ràdio i televisió fins a classes a la universitat, passant per tallers i muntatges d’esdeveniments especials, ahir va enfilar-se a la tarima de la sala d’actes del rectorat de l’Autònoma, va mirar els presents de fit a fit, va endreçar els papers, va beure un glop d’aigua i, sense presses, va desgranar-los una lliçó que hauria pogut titular-se Els deu elements essencials de la comunicació, amb una breu introducció destinada a confessar la seva decepció per la banalitat que transporta el discurs dels mitjans i que ha convertit la televisió en una eina lliurada a l’addicció.

D’una bona classe n’han de sortir uns apunts clars. Els deu elements són: 1. La paraula: “Em vaig enamorar de les paraules escoltant els contes de la mare”. 2. La veu. 3. El to. 4.El ritme: “Encara Messi, encara Messi, encara Messi, immens Messi, i tot i més i més i tot...!” 5. L’estil: el futbol que “el mestre” va començar a narrar en català el 1976 es nodria del llenguatge popular, la influència de l’anglès i els precedents en llengua espanyola que calia fer evolucionar sent creatiu quan calgués. I a partir d’aquesta fórmula magistral del laboratori del doctor Puyal van passar a la història de la ràdio creacions com el “Xarli, Xarli, Xarli!”, el “Gaúuxu” i l’“És el que em faltava veure, ara ja em puc morir” de la tarda que el senyor del bigoti del Bernabéu es va posar a aplaudir el 0-3 de Ronaldinho. També hi ha la comunicació no verbal: 6. La mirada (el programa Un tomb per la vida amb Fabià Estapé). 7. La composició de l’escena ( Un tomb per la vida amb Lluís Llach). 8. El tacte (“Com aquell metge malalt que al sortir d’una sessió de teràpia contra el càncer va dir que havia trobat a faltar que el toquessin i el miressin a la cara”). 9. La llengua: la llengua catalana: “No anem bé en això de la llengua. Donem-li la dignitat que es mereix [i per això la satisfacció de veure Jay Leno punxant “l’encara Messi” en el prime time de la televisió nord-americana]”. I 10. La subjectivitat honrada del comunicador.

Amics de dècades

L’escoltaven amics de dècades, col·laboradors de milers d’hores, família, admiradors i admiradores de sempre, entre els quals Mònica Terribas, Jordi Mir, Sebastià Serrano, Xavier Bosch, Mariona Anglès, Josep Maria Deu, Albert Mora, Miquel de Moragas (que va fer-ne la laudatio ), Sebastià Serrano, Marisol Bolós, Saül Gordillo, Josep Martí Gómez, Magí Camps, Gabriel Masfurroll (que presidia l’acte al costat de la rectora, en qualitat de president del consell social de la Universitat Autònoma), Artur Carulla, Carlos Pérez de Rozas, Antoni Batista, Joan Gelabert, Jesús López, Albert Sáez, Joan Manuel Tresserras, Josep Lluís Merlos, Enric Marín, Christian Garcia, els germans Carles i Oriol Domènech, Nina, Xavier Graset i Joan Granados.

A l’acabar la classe/discurs, Joaquim Maria Puyal va recollir amb un somriure de felicitat un aplaudiment entusiasta, sincer, llarg, merescut, tant pel seu espectacular esforç de síntesi en aquesta matinal de Bellaterra com per les cinc dècades de comunicació a partir del triangle Barça / ràdio en català / societat. Cinc dècades començades quan n’hi havia que afirmaven que el català no servia per transmetre partits de futbol per la ràdio, una afirmació que va desmentir un Puyal amb aquella característica “barba densa” (segons la descripció de Miquel de Moragas), i coronades amb talent, treball i sort, ja al segle XXI, en l’època que és encara de Messi, encara Messi, immens Messi, immens Puyal.