Quan érem quatre
Les manifestacions tenen un inconscient. Em refereixo al fet que els que hi participen no sempre controlen els factors que els mouen. Ni per on els mouen. Permetin-me un exemple: durant la Transició, instaurat el dret de manifestació, de seguida es va adoptar un ordre, una rutina: els manifestants es congregaven en algun punt de la ciutat, preferentment de la Gran Via, i un cop aplegats desfilaven fins a la plaça de Sant Jaume, on s'abocaven tots els greuges i reivindicacions en un clímax de cridòria iracunda. (Fet, per cert, que alegrava moltíssim Jordi Pujol, perquè segons paraules seves allò demostrava que la Generalitat tenia poder.) Fins que un dia es va autoritzar la primera manifestació pels drets de gais i lesbianes. I saben què van fer? Van invertir el trajecte. Ara no recordo bé si es van reunir a la plaça sant Jaume o la plaça Catalunya, però el fet és que d'allà van desfilar Rambles avall, fins a aquest símbol tan freudianament fàl·lic com pot ser l'estàtua de Colom.
Les manifestacions tenen la seva pròpia lògica. Com si fossin subjectes autònoms, en què els individus, lluny de ser els protagonistes, no passessin de figurants. Havien planificat els gais i lesbianes aquella subversió de l'ordre reivindicatiu? És irrellevant. El fet és que el recorregut mateix ens parla tant, o més, de la racionalitat última de la manifestació que les pancartes, consignes o proclames. I ara recordem per un moment les manis independentistes dels 80. Un caos organitzatiu calamitós, una indigència política pueril, una minoria minoritària i a sobre minoritzada per ments menors. Algunes manis es limitaven a circumval·lar la Facultat de Lletres, com els peripatètics, d'altres acabaven davant del Govern Civil, la façana atacada per cocos més aviat còmics que flamejants. D'altres manis sucumbien a les pugnes i escissions internes i tenien previstos.... dos trajectes diferents alhora! En altres paraules: el que el substrat de les manis proclamava era que l'independentisme no tenia rumb.
I diguem-ho tot: a sobre érem quatre. Hi havia manis amb més policies a cavall encotillant la manifestació que manifestants. Hi havia manis parasitàries: com que érem tan pocs, s'aprofitaven diades com el 23 d'abril per mixtificar-nos perversament entre els passejants i engruixir la mani amb la tieta Angelines, reconvertida sense saber-ho en agent separatista. Hi havia manis tan infiltrades pels agents de la secreta (menys discrets que Mortadelo i Filemón, per cert) que una càrrega dels antidisturbis hauria ferit més polis que la primera pel·li de Rambo. Sí, és molt fàcil riure's del que fèiem. Per què érem pocs, maldestres i toixarruts. Però és que l'independentisme era un moviment a les beceroles. I ningú hauria de riure's dels nens que aprenen a caminar.
De la mani de l'11-S em diuen que ja ha modificat la ruta prevista dues vegades. En altres paraules: que els convocants faran el que la manifestació els dicti. Ja ho dèiem més amunt: les manifestacions amaguen racionalitats soterrànies, operen com si fossin elles les que ens dirigissin a nosaltres, i no al revés. I el recorregut d'aquesta és tan obvi i clarivident que no cal ni interpretar-lo. Vet aquí: comença a passeig de Gràcia amb Gran Via, un clàssic, però no acaba a la plaça Sant Jaume, la seu del poder instituït, sinó al Parlament. Aquest cop la manifestació no vol que el poder l'escolti. Aquest cop està dient als governants que el poder és del poble, i alerta. I un mira enrere i es diu: oh, com ha crescut la mani des d'aquells dies, quan érem quatre.
Ara bé, m'agradaria dir una cosa a uns quants. Voldria dir una cosa a tots els polítics que s'han passat vint anys enviant-nos la poli, i l'11 de Setembre seran a la mani; als empresaris de clenxa i corbata, que ens tractaven de xusma residual i s'han tornat independentistes; a la tieta Angelines, que no sabia ni què volíem i ara ho vol ella. Dir una cosa, ben alta i forta, a tots aquests tertulians i tertulianes que no fa ni dos dies militaven al PP i ara s'han transfigurat en separatistes del morro fort. A ells, a tots plegats, voldria dir-los això: gràcies. Benvinguts i gràcies per ser-hi.
A la Diada d'aquest 2012, ves per on, tots plegats cridaran la mateixa consigna d'aquells noiets eixelebrats, d'aquella canalla que tant menyspreaven. Benvinguts siguin, passeu passeu, que diria en Sisa. Amb l'afegit que la casa de Sisa no era de ningú, i hi ha cases que perquè s'alcin han de ser de tothom.