El que aprenem del covid-19

El que aprenem del covid-19
i Antoni Torres Vergara
12/04/2020
4 min

Afrontar l’enorme repte de la lluita contra la pandèmia del coronavirus ens obliga a estar separats, però també a més cohesió, especialment entre les autoritats europees, estatals, autonòmiques i locals. Com que el problema és comú, la resposta més eficient és la conjunta. En l’àmbit sanitari veig necessari reflexionar sobre tres línies d’actuació.

La primera, centrada en l’estratègia local. Tenim un dels millors sistemes sanitaris del món, que hem de ser capaços de protegir i enfortir davant situacions de crisi sanitària i social en dos aspectes.

El primer, per ser capaços de reaccionar encara millor dotant-lo de plans de contingència eficients i àgils, de mecanismes que assegurin una resposta ràpida a situacions d’increment sobtat de la demanda, a necessitats de provisió especials o a canvis en els circuits d’atenció.

El segon, cal millorar les polítiques de prevenció, aplanar l’estructura, afavorir que tots els agents del sistema puguem continuar col·laborant com ara i consolidar la nova articulació assolida. Cal escoltar, confiar, permetre i afavorir que cada col·lectiu professional sumi, amb l’objectiu final de millorar i protegir la salut dels ciutadans, com ara s’ha fet, traient barreres que només aportaven ineficiències.

La segona línia d’actuació està centrada en l’estratègia global. La contenció de la despesa sanitària pública s’ha produït, en molt bona part, per la reducció del preu dels medicaments i productes sanitaris. La reiterada reducció del preu dels medicaments genèrics a preu de referència -el preu a partir del qual els medicaments són finançats pel sistema de salut-, mitjançant reials decrets de preus de referència -3 en el darrer any-, i les baixades voluntàries mensuals dels medicaments de marca al preu de referència -29 també el darrer any-, perquè també puguin ser receptats amb càrrec al sistema públic, juntament amb una disminució dels marges comercials, han afeblit la cadena que porta el medicament fins a l’usuari.

Sumant les qüestions anteriors, efectivament s’han contingut els pressupostos públics destinats a farmàcia, i en molts casos s’ha arribat a la paradoxa que avui molts fàrmacs costin menys que uns caramels o xiclets, quan és indubtable que el seu valor és extraordinàriament més gran. La mateixa paraula despesa ja defineix l’orientació d’aquestes polítiques: les despeses es retallen! Cal canviar el paradigma de despesa pel d’ inversió en salut.Per poder assolir aquests preus baixos, els laboratoris s’han fusionat i han traslladat la producció fora d’Europa per abaratir costos de producció i socials. Això ens ha portat a una situació en què a hores d’ara la gran majoria dels principis actius es produeixen en exclusiva en laboratoris especialitzats d’un sol país, la Xina, i la seva transformació posterior es trasllada a un altre, l’Índia. A banda d’aquesta concentració, cal afegir-hi l’increment de la demanda dels mercats emergents, el creixement de l’autoconsum dels mateixos països productors -especialment en situacions de crisi-, la quarantena a l’exportació o l’aturada del transport.

Tots aquests fets sumats han comportat desabastiments de medicaments, que encara poden generalitzar-se i incidir negativament en la salut dels ciutadans europeus. La possible manca de medicaments situa encara més el medicament com a producte estratègic crític.

Tot i això, és evident que els medicaments han de poder estar a l’abast de tot el món, i poder ser finançats de forma sostenible pels sistemes públics. Però també és evident que Europa, amb aquestes polítiques de preus cada cop més baixos, perd un actiu de valor estratègic essencial per a la salut dels europeus, cosa que no ens podem permetre de cap manera.

La tercera línia estratègica és la col·laboració. A Catalunya es va construir el sistema sanitari d’utilització pública basant-se en la concertació entre institucions preexistents -mutualitats, fundacions, etc.- de titularitat variada, que s’obrien al servei de tota la ciutadania, col·laborant amb el sistema de salut.

Tots els agents sanitaris hem demostrat capacitat i voluntat de treballar junts, i estem aconseguint fites irrealitzables de forma fragmentada. Per exemple, les farmàcies som arreu del territori, un 99% de la població en té una al seu municipi, i podem fer créixer i apropar les cobertures dels programes sanitaris comptant amb tothom, com estem fent ara. Podem fer més accessible el sistema i tots els medicaments, com també ara podem fer. Hem enfortit el nostre component social tradicional, lluitant contra fenòmens com la violència de gènere i l’exclusió social. Mai com ara hem tingut tan prioritzats i clars els punts de confluència entre les professions sanitàries, entre xarxes d’atenció, nivells assistencials, sistemes de comunicació i d’informació, entre d’altres.

Ara més que mai existeix l’oportunitat de consolidar el que hem assolit. Facilitem-ho al màxim per millorar l’eficiència i la qualitat de l’atenció. Tots els professionals som capaços de treballar coordinats i centrats en el pacient: ho estem fent. Com més propers siguem, més eficient i més fort serà el nostre Sistema de Salut en benefici de la ciutadania, que som tots.

stats