Per què Hillary Clinton no cau bé?

Entenc per què Donald Trump és tan impopular. S’ho ha guanyat pels mitjans tradicionals: és odiós, insultant i ofensiu. Però, ¿per què és tan impopular Hillary Clinton?

En aquests moments és tan impopular com Trump. En els últims tres grans sondejos d’àmbit nacional ha obtingut uns índexs de valoració tan baixos com els de Trump. Segons l’enquesta del Washington Post i ABC News, tots dos obtenen un percentatge de desaprovació del 57%.

En el sondeig de The New York Times i CBS News, un 60% dels enquestats deien que Hillary Clinton no comparteix els seus valors. Un 64% afirmaven que no és sincera ni digna de confiança. Ha baixat tant que s’ha posat al nivell de Trump, i ara tots dos estan estadísticament empatats segons algunes de les enquestes que segueixen la cursa presidencial.

En la seva falta de popularitat hi ha dues paradoxes. En primer lloc, fins no fa gaire temps sí que era popular. Com a secretària d’Estat tenia un índex d’aprovació del 66%. Fins i tot fa relativament poc, el març del 2015, el seu índex d’aprovació era del 50% i el de desaprovació del 39%.

No va ser fins que va posar en marxa una campanya multimilionària per impressionar el poble nord-americà que va començar a generar tant de rebuig.

La segona paradoxa és que, hi estiguis d’acord o no, sempre s’ha consagrat al servei públic. Des de defensora dels drets de la infància fins a senadora, Clinton ha sigut incansablement fidel a aquesta vocació. No és el què el que explica la seva impopularitat sinó el com: la manera com ho ha fet.

Però, exactament, ¿per què hi està en contra tanta gent?

La meva resposta la començaria amb aquesta pregunta: ¿em sabríeu dir quins són els passatemps de Hillary Clinton? Sabem quins són els d’Obama: el golf, el bàsquet, etc. Per desgràcia, també sabem quins són els passatemps de Trump.

Però quan es parla de Hillary Clinton ens solem referir exclusivament al terreny professional. Per exemple, el 16 de novembre Peter D. Hart va dirigir una reunió de grup centrada en Hillary Clinton. Gairebé totes les valoracions giraven al voltant del seu rendiment professional. Deien que era capaç de “fer moltes coses alhora”, “organitzada” o “enganyosa”.

Des de fora fa l’efecte que la vida professional de Clinton s’ho menja tot. El seu marit és el seu company d’activitats polítiques. La seva filla treballa a la Fundació Clinton. Fa la impressió que ha conegut les seves amistats en reunions per establir contactes reservades als grans triomfadors.

Els que hi treballen en estreta col·laboració l’adoren i diuen que és afectuosa i atenta. Però des de fora costa imaginar-se algun aspecte de la seva vida que no tingui res a veure amb la seva vida professional. Llevat d’algunes referències a la seva condició d’àvia, ella mateixa es presenta com si fos un currículum o un informe polític.

Per exemple, el seu equip de campanya ha difós fa poc un vídeo biogràfic titulat Fighter [Lluitadora]. Està ple de fotos antigues, gracioses i plenes d’encant, que reflecteixen la seva lluita per una sèrie de causes. Però després, quan el vídeo canvia de pla i introdueix una entrevista actual amb Hillary Clinton, la il·luminació és perfecta, l’entorn és perfecte, el seu vestit és perfecte. Més que un ésser humà, sembla l’avatar d’una marca empresarial.

La impopularitat de Clinton s’assembla a la impopularitat dels addictes a la feina. L’addicció a la feina és una forma d’automarginació emocional. Els addictes a la feina estan tan absorbits per les seves activitats professionals que els seus sentiments no constitueixen la base de les seves decisions més importants. El rol professional arriba a dominar la personalitat i envaeix la part més íntima de l’ànima. Com va dir Martyn Lloyd-Jones, cementiris sencers es podrien omplir amb aquesta trista làpida: “Nascut home, mort metge”.

Hillary Clinton, o si més no la seva imatge pública, desprèn unes vibracions que són exclusivament professionals: treballadora, calculadora, amb uns objectius clars, desconfiada. Des de fora és difícil percebre-la com una persona; és una professional.

Aquesta imatge de persona formal, centrada en la seva professió, contrasta vivament amb els costums de l’època de les xarxes socials, que és íntima, personalista, reveladora, confiada i vulnerable. Això fa que entri en conflicte amb l’experiència viscuda per la pràctica totalitat de ciutadans. La majoria de nord-americans se senten més vius i dinàmics fora de la feina que no pas a dintre. Així doncs, no cal dir que molts la troben maquiavèl·lica, astuta, àvida de poder i poc fiable.

De tot plegat en podem treure una important lliçó, sobretot per a les persones que han trobat una professió i una feina que les satisfà plenament. Fins i tot una professió beneficiosa per a la societat se’ns pot empassar i fer que la nostra pròpia veu perdi sentit. Potser per això és doblement important que les persones amb una professió que les omple creïn -i els altres ho vegin- uns santuaris aliens a la feina: el joc, la soledat, la família, la fe, les aficions i l’oci.

Abraham Joshua Heschel deia que el diumenge, el dia del Senyor, és “un palau que construïm en el temps”. No és un dia per descansar abans de treballar; treballes per viure aquest dia d’elevació espiritual. Josef Pieper va escriure que l’oci no és una activitat, sinó una actitud mental. És deixar enrere els esforços esgotadors i propiciar una tranquil·litat que ens permeti contemplar les coses tal com són i gaudir-ne.

Les vides dels triomfadors també necessiten aquests santuaris: per ser persones reals, no només productives. Sembla que, en el fons, no confiem en els candidats que no ens mostren els seus santuaris.