El discurs fictici d’Obama

El discurs fictici d’Obama
i Roger Cohen
27/02/2016
4 min

Vet aquí el discurs sobre política exterior que el president Obama no ha fet mai.

Compatriotes: la meva política exterior s’ha basat en una realitat molt dura que és difícil d’explicar, perquè a cap nord-americà li agrada que li parlin de les limitacions del nostre poder. Però ara aquestes limitacions han crescut. El poder dels Estats Units al segle XXI no pot ser com era el 1945, ni tan sols com era el 1990.

Si dius això, t’acusen de derrotisme, de gestionar el declivi nord-americà i de renunciar a l’excepcionalisme dels Estats Units. I per això la meva política exterior ha sigut implícita més que no pas explícita. Per això he tardat tant a fer aquest discurs sobre la meva doctrina de la contenció. Cap president vol fer un discurs titulat Les conseqüències de la fi del segle americà. És un suïcidi polític.

Una política implícita consisteix a deixar que siguin els actes els que parlin. N’hi ha que diuen que no he sabut entendre el teatre del lideratge nord-americà. Però això de fer el fatxenda a l’escena mundial ho deixaré per als altres.

El nostre món és més interdependent que mai. La Xina, l’Índia i altres països han crescut ràpidament i han posat fi a una era de dominació occidental. Des del 1990 l’economia xinesa s’ha quintuplicat. Les guerres a l’Afganistan i l’Iraq han devorat milers de milions de dòlars però no ens han donat la victòria. Els enemics a què ens enfrontem, sovint grups d’extremistes violents, no es poden derrotar amb una guerra convencional.

La conseqüència és que els EUA com a potència encara compten molt però ja no tenen l’última paraula a l’hora de tancar un acord. S’han de buscar solucions multilaterals per als problemes internacionals. El tractat nuclear amb l’Iran -aconseguit amb l’ajuda de Rússia, la Xina, la Gran Bretanya, França i Alemanya- n’és un exemple. Un altre exemple és l’acord sobre el clima de la Cimera de París. El poder militar només s’ha de fer servir com a últim recurs amb objectius polítics clars i realistes, i quan hi hagi un pla viable per a la fase posterior a la militar. No era aquest el cas de l’Iraq, i ja veieu el preu que hem hagut de pagar.

Sé que molta gent pensa que la meva política ha fracassat al Pròxim Orient, sobretot a Síria, i que el president Putin ha ocupat el buit que jo he deixat. La meva prioritat era impedir que els EUA s’extralimitessin en l’ús del poder, adaptar les nostres ambicions al món real i dedicar recursos a prioritats de la política interior fins aleshores oblidades, com ara les infraestructures, la desigualtat i l’assistència sanitària.

L’any 2016 no hem d’intervenir per res en la construcció d’altres nacions. Són elles les que han de decidir el seu destí. En conseqüència, he fet un munt de preguntes, tantes que, segons m’han dit, Bob Blackwill, veterà membre del Consell de Relacions Exteriors, diu que sóc “el rei de l’escola de política exterior obsessionada amb l’efecte dòmino”.

Em quedo amb aquest sobrenom, sobretot si l’alternativa és fer veure que tot va bé i deixar-se arrossegar a una altra guerra irresoluble en què joves nord-americans moririen defensant tèrboles causes a les sorres impassibles del Pròxim Orient. ¿Hauria d’haver donat suport, el 2009, a la revolta dels joves iranians a favor de la democràcia i contra el règim? ¿Potser l’ajuda nord-americana hauria decantat la balança? ¿Hauria d’haver fet alguna cosa més per ajudar el fràgil experiment democràtic d’Egipte? ¿Hauria d’haver pressionat l’expresident Mohammed Mursi perquè deixés d’aplicar el programa de govern dels Germans Musulmans, que tant dividia la societat? ¿Hauria d’haver qualificat de cop el cop d’estat que el va derrocar?

¿Hauria d’haver armat els rebels sirians o hauria d’haver establert una zona d’exclusió aèria quan el president Baixar al-Assad va començar a assassinar massivament els ciutadans? ¿O hauria d’haver creat una zona de seguretat per protegir els refugiats desesperats com a prova del nostre compromís? ¿Hauria d’haver mantingut, amb atacs militars puntuals de càstig contra Al-Assad, la línia vermella que jo mateix vaig traçar contra l’ús d’armes químiques, amb la qual cosa hauria demostrat als saudites i altres estats sunnites del Golf que, contra el que creuen, no estic a les ordres del món xiïta? En poques paraules, ¿hauria d’haver complert la meva paraula i m’hauria d’haver arriscat més per salvar Síria, fer fora Al-Assad i impedir que Putin imposi el desenllaç?

Potser sí. Sé que alguns membres del meu equip de política exterior han patit molt per Síria i el quart de milió de persones que hi han mort. Potser un o dos han estat a punt de dimitir. El flux de refugiats cap a Europa desestabilitza els aliats. Però tot plegat no em fa perdre la son. Aquesta feina consisteix a prendre decisions difícils. La contenció era l’opció més intel·ligent per a uns Estats Units escarmentats que no estaven disposats a traspassar la responsabilitat del poder però que ara estan condemnats a compartir-la.

He construït nous ponts: amb l’Iran, amb Cuba. Col·laborem amb la Xina per promoure el diàleg entre afganesos i pakistanesos i instaurar la pau a l’Afganistan. Unes molt bones relacions amb Israel però també severitat quan cal, unes amistats més condicionades amb l’Aràbia Saudita i altres autocràcies àrabs, i la reducció gradual de l’aïllament de l’Iran són, al meu parer, l’únic camí que amb el temps ens pot portar a un ordre nou i estable en un Pròxim Orient en què les nostres prioritats estratègiques han canviat arran de la independència energètica.

I vet aquí tot el que us havia de dir. Ara ja sabeu per què he triat l’estratègia de la política implícita. Espero que entendreu la saviesa de la meva contenció. Potser fins i tot la trobareu a faltar. El pèndol oscil·la, i podria molt ben ser que l’aventurisme nord-americà reaparegués amb el meu successor.

stats