Que no ens desnonin l’esperança
Es moren els vells amics que pintaven la nostàlgia d’un món feliç i els ídols caiguts del futbol. L’abismal distància moral que va d’un Serra Llimona a un Maradona només fa augmentar el sentiment de desemparament, d’estranyesa. El món s’ha tornat inhòspit. Per a molts ja ho era. Ara ho és per a tots.
Ens ha caigut al damunt la plaga d’una pandèmia mil·lenarista, medieval. El canvi climàtic assetja la humanitat impotent de la qual formem part. Som testimonis muts del populisme ultra que campa insidiós, letal. Trump es retira però no desapareixerà, seguirà entre nosaltres com un corc de la democràcia mundial. A casa, hem de suportar la desraó de tenir presos polítics i exiliats: la ràbia corca els nostres bells ideals. La por segueix paralitzant Europa. La Xina segueix despertant-se. Els joves no tenen futur ni es revolten: els hem engabiat l’energia. Cada dia fem veure que no veiem més vides precàries dormint pels carrers, més vergonyoses cues pel menjar. La solidaritat s’ofega als nostres mars antics, a les nostres costes mítiques, davant dels nostres ulls cecs. No volem veure-hi. Aixequem murs, esfondrem il·lusions.
Tantes converses que perden el fil. Tantes idees esllanguides, estèrils. Tanta indigència moral i social. Viure junts mai s’havia fet tan estrany, viure sols ens empetiteix, cada cop més encapsulats. Hem emmascarat la societat, la comunitat. Ens refugiem en la minúscula cèl·lula familiar, convertida en una presó de vellut. Estem reduint a la mínima expressió l’espai per a l’atzar, per a la imaginació, per a l’acollida, per a la diferència. S’ha acabat la màgia de les sorpreses. Només hi ha mirades furtives i desconfiades. Por disfressada de prudència. Cadascú al seu clos, a la seva cova. Torna la caverna, les ombres platòniques: el miratge digital ens enganya els sentits. Vivim el món sense tocar-lo, sense assaborir-lo. I quan mirem endins no hi trobem ben bé res, un núvol d’imatges entortolligades, un soroll interminable. És vida, això? Quanta tèrbola feblesa, quants desitjos adormits.
No podem anar enrere. Però què hi ha al davant? Ens hem quedat sense oportunitats, sense promeses, sense projectes, sense poesia, sense el fregament de la vida. És com si no haguéssim après res de res. Vivim instal·lats en un no-lloc, un no-temps, un no-res. Flotem sense rumb, desorientats en una quotidianitat somorta. Esperem temps millors. Esperem un messies salvador, un polític no polític, un sant laic, una líder amb autoritat no autoritària, un científic humanista i assenyat, un pragmàtic apassionat, una dona nova i valenta, un savi home vell, una tecnologia providencial, un milionari penedit, un esportista intel·lectual, un pobre ric d’esperit... Esperem i desesperem. On són les dones i els homes del futur? En algun lloc, en algun racó, deu haver-hi el germen de la represa, en algun pati d’escola, en alguna associació sense recursos, en alguna empresa amb ànim de lucre social, potser en una vella ideologia repensada -llibertat, igualtat, fraternitat-, en un teatre abandonat, en les ruïnes de la cultura, en un hospital estressat i digne, en una artesana botiga de barri, en un silenciós hotel tancat, en un poble perdut i solitari, en un barri oblidat... On és la sortida?
Els actius que s’activin, els reflexius que reflexionin, els creatius que creïn, els nens que juguin, els joves que no renunciïn a fer seu el món, els vells oracles que parlin. La sortida no és enlloc, l’hem de crear, individualment i col·lectiva. Mans a la feina. Mans a les mans, tots plegats. No hi ha temps per a la passivitat ni per a l’odi. El món no s’acaba, recomença cada dia, una i mil vegades. Sobreposem-nos. Despertem-nos. Alcem-nos. Que no ens desnonin l’esperança. Només vindran temps millors si fem que vinguin.