Rosa, rosae, rosam

A quest és un suplement declinat. El dediquem a un objecte tan comú en les nostres vides que podríem pensar que coneixem, però que l’art, la ciència i la literatura han declinat gairebé fins a l’infinit. És un suplement per als amants de les flors, però també per als amants de la història, la gastronomia, la botànica o la perfumeria. Un suplement per aprendre que hi ha fins a trenta mil varietats de roses i que la peculiaritat del matriarcat genètic que les reprodueix converteix les roses en un grup de plantes difícils de catalogar pel nombre d’espècies. Coneixereu Pere Dot, que el 1928 va organitzar la primera exposició de roses a Sant Feliu de Llobregat, i com la seva feina delicada es va interrompre, com tantes altres coses, durant la Guerra Civil.

L’admiració per la bellesa de les roses ve de lluny. Explica Rosamond Richmond a El libro de las rosas la relació dels romans amb aquesta flor. Com creien que les roses evitaven les borratxeres i eren símbol d’estatus, i les convertien en fonamentals en les seves bacanals. A Antíoc el Gran li agradava dormir en una tenda de plata i or sobre un matalàs de pètals i Sèneca explica la història d’un sibarita que no podia dormir perquè un dels pètals s’havia cargolat. Milers de pètals formaven catifes sobre les quals es feien les orgies romanes i com a homenatge als amics s’arrencava un pètal de la corona i el posaven a la copa abans de beure. L’emperador Heliogàbal, que omplia la piscina de vi de roses, va portar l’obsessió de la pluja de roses a l’extrem de matar asfixiats alguns convidats sota un torrent de flors. L’estructura en espiral de les roses també ha simbolitzat el secret. Grecs i romans consideraven que tot el que passava sota la influència del vi no havia de propagar-se. D’aquí ve el costum de penjar una rosa allà on es rebien visites privades i d’aquí venen els nostres rosetons d’estuc i l’expressió sub rosa per referir-se a converses confidencials. A l’Edat Mitjana la rosa es converteix en un símbol d’amor, de puresa, es vincula a la Mare de Déu. Inspira els rosetons de les catedrals i el rosari, que es feia de pètals de rosa. Es converteix en un símbol còsmic i espiritual i simbolitza la brevetat de la vida. Al segle XI, l’astrònom i poeta persa Omar Khayyam, commogut per la bellesa i simbologia d’aquesta flor, demana una fossa allà “on el vent del nord pugui sembrar-la de roses”. Al costat de la seva tomba a Nixapur s’hi va plantar un roser, i un esqueix es va traslladar a Kew Gardens a Londres per crear una nova espècie. Rosa, rosae, rosam.