En què treballen els immigrants

Uns dies abans que comencés aquesta campanya electoral, els diferents partits amb representació al Parlament de Catalunya van signar un acord inèdit en contra del racisme i la xenofòbia, que incloïa el compromís de tractar de manera responsable el debat sobre el fenomen de la immigració. Encara que alguns van signar el document mig remugant, és destacable que coincidissin en no fer servir d’arma llancívola un tema delicat, que no és cap amenaça sinó que és, senzillament, una realitat com un temple que s’ha fet molt gran en menys de 20 anys. Per situar-nos, el 2018 a Catalunya hi havia 1,1 milions d’estrangers enfront dels menys de 200.000 que hi havia l’any 2000. Si al començament del mil·lenni representaven menys de 3% de la població, ara superen el 14%.

Com tothom sap, Vox, que ara concorre a les eleccions espanyoles, és clarament contrari a la immigració, i de fet a Andalusia, on manté la clau del govern actual, s’hi va presentar amb la proposta d’expulsar 52.000 immigrants irregulars. Va treure uns molt bons resultats precisament en ciutats amb gran presència d’immigrants com ara El Ejido, on hi ha 30.000 estrangers empadronats (i segurament que alguns altres de no empadronats) d’una població total de 89.000 habitants. Aquella zona d’Almeria, que es coneix com el mar de plàstic per les enormes superfícies que ocupen els hivernacles, és una potència europea en producció agrícola que funciona, precisament, gràcies als immigrants africans.

Fem un salt i situem-nos a Catalunya, on la realitat dels estrangers en el món laboral és molt més variada que la d’Almeria. Utilitzem dades d’afiliats a la Seguretat Social de desembre del 2018, és a dir, que ens centrem en els immigrants que treballen amb contracte i cotitzant a la Seguretat Social (excloem, doncs, els que no compleixen aquesta condició, que n’hi ha, i segurament molts). El nombre total d’afiliats a la Seguretat Social és, en la data de referència, de 476.291, xifra que suposa un 14% del total d’afiliats, una proporció idèntica al pes de la població immigrada sobre la població total.

Una tercera part d’aquest prop de mig milió de persones prové de la UE; les altres dues terceres parts, d’altres països. L’estadística d’afiliació detalla tots els països de la UE, però de la resta només publica els que són més importants en nombre. Els afiliats de països amb renda semblant o superior fan líders Itàlia (36.360 persones), França (18.942), Gran Bretanya (10.323) i Alemanya (8.922). Dels països de la UE amb menys renda que la catalana, destaca per sobre de tots Romania (44.639). De la resta del món, els països amb més presència en el mercat de treball català són el Marroc (59.767), la Xina (29.458) i el Pakistan (20.158). Tenen entre 9.000 i 17.000 afiliats Bolívia, l’Equador, Colòmbia, el Senegal, Hondures, l’Índia i el Perú.

Els sectors d’activitat on treballen més estrangers són el comerç i l’hoteleria, amb 77.000 persones cada un. Les activitats que segueixen, amb valors d’entre 31.000 i 53.000 persones, són les administratives, les manufactures, la construcció i els serveis de la llar. Ara bé, amb un pes relatiu dintre de cada sector, les activitats amb més predomini de treballadors estrangers, en dos sistemes especials de cotització, són l’agrari, on el 70% són estrangers, i el de la llar, amb el 50%. Al sector de l’hoteleria, que el desembre de l’any passat donava feina a prop d’un quart de milió de persones, el 31% són estrangers. Al sector de la construcció, representen el 18%.

A partir dels règims en què cotitzen, també es reflecteixen alguns trets que veiem en el dia a dia. Per exemple, el 51% dels xinesos són autònoms, cosa que mostraria l’esperit emprenedor d’aquest col·lectiu, tal com veiem en el comerç, la restauració, els serveis personals, etcètera. El sector agrari està dominat pels marroquins i els romanesos. A la llar, el bloc de països dominant és el dels llatinoamericans.

Considerant la presència important d’estrangers en alguns tipus de feines (sigui en valors absoluts, o sigui en valors relatius), un no pot deixar de relacionar-la amb el poc atractiu que tenen per a la població local. No és només que moltes de les feines que realitzen són de salaris baixos i sense requeriments de qualificació, sinó que, sobretot, exigeixen nivells especials d’esforç: físic, de treballar a l’aire lliure, de requerir gran paciència en el tracte, d’horaris inconvenients, de feines desagradables, entre d’altres.

Diguem-ho clar, bona part dels estrangers provinents de països menys desenvolupats fan feines que els locals no volen fer a cap preu o bé que només farien si es paguessin uns salaris considerablement més alts. Ni una cosa ni l’altra és fàcil que canviï en el mitjà termini. La immigració ha vingut per quedar-se i aquest és un tema que cal debatre, obertament i sense perjudicis. De manera responsable, esclar, però cal debatre’l, incloent-hi patronals i sindicats.