Que ve la dreta!

i Marina Subirats
30/03/2019
3 min

El gir que s’està produint en diversos països d’Europa cap a posicions d’extrema dreta que semblaven pertànyer als malsons del passat és, a primera vista, difícil d’explicar. Sabem que es deu, en gran part, a la brutalitat de la crisi econòmica, que ha polaritzat les societats al desfer la vida de tantes persones i la cohesió anterior. Un terratrèmol econòmic que forçosament havia de tenir com a conseqüència una ensulsiada política de primera magnitud.

Ara bé, per què cap a la dreta? La manera com es va conduir la crisi, les polítiques que es van aplicar, va mostrar que es tractava d’una operació que permetia augmentar els guanys d’una minoria poderosa arrabassant una part important dels recursos que s’havien anat redistribuint mitjançant l’estat del benestar. Considerant el joc d’equilibris possibles, doncs, el que era més probable que es produís era una evolució de les posicions polítiques cap a l’esquerra per enfrontar-se a unes elits mundials que han aconseguit dominar els mecanismes econòmics i fer-los treballar en favor seu desposseint una gran part de la població del que havia aconseguit amb anys de lluites.

En lloc d’aquesta evolució, ens trobem, majoritàriament, amb el moviment contrari: l’aparició o el creixement de partits d’extrema dreta amb uns suports electorals que van molt més enllà de ser anecdòtics. També ara a Espanya, malgrat que aparentment no calia, perquè el PP ja assumeix de fa temps, explícitament o no, molts dels punts programàtics de l’extrema dreta. Com pot ser que en aquesta situació, ja de predomini de la dreta des de fa temps, les posicions de la població tendeixin encara a reforçar unes polítiques que objectivament els són contràries?

Sabem que els factors que contribueixen a configurar les tries polítiques de la població són molt diversos, i que no es poden simplificar. Però la similitud de les reaccions a Europa ens dona pistes inequívoques dels fenòmens subjacents. Tres elements em semblen cabdals. D’una banda, una forta tendència de les poblacions al conservadorisme i a frenar els canvis econòmics i socials que es produeixen. De l’altra, un salt en el disseny dels ultrarics: ja no n’hi ha prou amb el domini econòmic, cal també aconseguir el polític. I, finalment, la disgregació de l’esquerra i la seva incapacitat per donar alternatives esperançadores.

Tendència al conservadorisme. Després d’anys d’analitzar els comportaments socials, he arribat a una conclusió que és gairebé de sentit comú: les posicions polítiques de fons depenen més de la trajectòria vital que de la posició social. M’explico: els individus i grups socials que, fins i tot partint de posicions de pobresa, han experimentat al llarg de la seva vida una millora, tendeixen a ser optimistes respecte al futur i, per tant, estan oberts als canvis, al progrés, a l’evolució. No confien en les propostes de tornada al passat, en què estaven pitjor, sinó en les que avancen en uns canvis que els han beneficiat. Ben al contrari, els que han experimentat una pèrdua de poder, de riquesa o de posició social, encara que parteixin de posicions elevades, són pessimistes, no volen el canvi; miren al passat, en el qual estaven millor que en el present, i per tant, són forçosament conservadors i fins i tot reaccionaris, en el seu afany perquè res no canviï.

I això és exactament el que està passant a Europa. La situació de moltes persones s’ha deteriorat, i les seves expectatives encara més. Hi ha sobretot una classe mitjana que havia progressat, que se sentia segura, i que ara se sent a la deriva. La temptació, òbviament, és que sigui partidària d’una involució, d’una tornada enrere, cap a una època passada en què aparentment l’esperança i la millora van ser possibles. I que estigui en contra de tots els canvis i innovacions -immigrants, noves formes de vida- que es presenten com a amenaces respecte al que s’havia aconseguit.

Aquesta és una tendència de fons que hem de tenir en compte per entendre les evolucions polítiques. Naturalment, queda matisada per altres fets, de caràcter ideològic. Quan hi ha formacions polítiques fortes, capaces de crear esperances fins i tot en moments molt durs, de constituir un refugi o una identitat, com ha passat en determinats moments amb els partits comunistes o socialistes, l’empitjorament de les situacions pot decantar el vot cap a l’esquerra, perquè existeix un camí, una promesa de millora. O, al revés, grups socials que estan progressant poden votar a la dreta per mantenir una situació de domini. Però en absència de creences polítiques fortes sol predominar la tendència de fons que he assenyalat. I tot indica que ara ens trobem en una conjuntura de partits ideològicament febles i desorientats, tant a la dreta com a l’esquerra.

Un moment molt perillós: determinats segments del capital estan intentant passar de la dominació econòmica a la dominació política. I, malauradament, tenim poques utopies mobilitzadores que ens serveixin per aturar aquestes pretensions.

stats