Quim Hereu: “No t’has de quedar sense fer les coses que sempre has volgut fer”

PeriodistaA la Fortalesa de Sant Julià de Ramis, just al costat del DOR Museum, dedicat a la joieria, hi trobareu l’Espai Quim Hereu. Com a ell li agrada anomenar-lo, el santuari de l’estrambotisme, “l’únic corrent artístic d’aquest segle nascut a Catalunya, probablement a la península Ibèrica i a Europa”. “El concepte se l’inventa en Joan Fuster als anys 70, i abans de morir me’n va fer hereu. Jo ja estava predestinat a parir-lo. Amb 9 anys la meva tieta em deia que jo feia uns dibuixos molt estrambòtics. Ara estic escrivint el llibre que conté el manifest escrit i l’explicació del manifest visual, que és la trilogia”, tres quadres de 72m( 2) cadascun. De poc serviria que fossin els més grans d’Europa si no continguessin aquest univers pictòric. Cal viure la sensació de contemplar-los, però en Quim s’hi enfronta dia rere dia, ajudat per una bastida on els visitants el veuen treballar. “La sensació és hiperbòlica, no hi ha paraules. Passar-te 3anys per fer cada pintura, 12 anys per fer-ne 3, ja no és un procés artístic, és un procés personal. Et canvia la vida i la manera de percebre-ho tot, l’entorn, el procés creatiu i la projecció, i també la vida econòmica, perquè m’ha allunyat del circuit comercial. Pot semblar molt bucòlic, però el meu és un camí de sang”. I sé que, amb l’ímpetu amb què m’ho diu, en Quim ha convertit aquesta dificultat en l’energia del seu motor. Ell prefereix l’aventura a la seguretat. “El vertigen és tan gran, el blanc és tan gran, que, o les prepares molt bé i les tens pràcticament projectades abans de començar-les, o t’estimbaries. No podries dominar una pintura d’aquestes dimensions. L’estrambotisme proclama que la rauxa guanyi al seny, i t’hi has de llançar i treure la imaginació de quan eres infant, no t’has de quedar sense fer les coses que sempre has volgut fer. Jo sempre havia volgut fer unes pintures enormes. De petit, vaig veure en una revista la sèrie Èpica Eslava d’Alfons Mucha. Una foto de 10x15 cm d’ell treballant en una gran sala amb llenços gegants em va canviar la vida. La vaig retallar. Dormia i em llevava veient-la i pensant: «Algun dia faré això»”.

En altres entrevistes en Quim Hereu ha parlat molt de com li va caure a les mans l’encàrrec de desenvolupar l’estrambotisme, del significat dels elements i personatges de la seva trilogia. Em fixo en el seu ofici, en la seva paleta de colors, que semblen amables però contenen la melangia d’uns acords menors. “He begut molt de pintors romàntics com Bouguereau, amb una tècnica prodigiosa inigualable, però era un academicista amb imaginació zero. En 10 minuts ens hauríem enfadat”. Compareu les seves respectives venus per constatar-ho. “Sense tenir cap tècnica, de Giorgio de Chirico connecto amb la soledat infinita que transmeten les seves obres. Et busquen l’anima, l’interior”.

Hereu em comenta les seves influències, però ell està creant escola en altres pintors, li ha nascut el subestil del Pop Stram i amb en Jordi Cruz estan fent cuina estrambòtica, amb sopars que es poden degustar envoltats dels seus quadres. “Amb plats tan suggeridors com els cargols de l’eterna joventut, que si te’ls menges amb 80 anys en surts amb 15! O els pets celestials, la sopa de consciència humana, els xiprers voladors de l’Empordà... Tot interpretacions que el Jordi fa de les metàfores de l’estrambotisme, que, deixa’m dir-t’ho, té gust de botifarra dolça. A la pastisseria Castelló de la meva Girona estan preparant el xuixo estrambòtic de botifarra dolça!”

Si l’estrambotisme és atrevir-te a fer les coses que voldries fer quan ets petit, i mantenir la intuïció, ¿com s’ho ha fet en Quim perquè no li matessin aquest nen? “Dibuixant. El dibuix i la pintura han estat sempre els castells fortificats on em refugio, hi amago el nen, i d’allà no em pot treure ningú. Són parcel·les tan personals i intransferibles que hi pots amagar qualsevol cosa”. Un dia deixem de dibuixar. Potser és el dia en què perdem la infantesa.