Infants i pobresa, un binomi que cal trencar ja

Coordinadora UNICEF Comitè CatalunyaMolt s’ha escrit i parlat de la pobresa infantil a Catalunya, sobretot arran de la crisi econòmica que va colpejar tantes i tantes famílies. Transcorreguts 10 anys des del seu esclat i malgrat els missatges optimistes sobre la situació econòmica actual, la pobresa infantil aquí no només continua sent elevada, sinó que ha augmentat. Si bé l’any 2016 un 25% dels nens, nenes i adolescents estaven en risc de pobresa, l'any passat el percentatge va augmentar fins a un 27,7%, segons l’Enquesta de Condicions de Vida 2017 que s’acaba de publicar. Aquesta dada ens allunya una mica més de la Unió Europea, on la taxa de risc de pobresa dels infants és del 21%. En números parlem de 385.600 infants que viuen en risc de pobresa a casa nostra, una xifra que ens hauria de fer esgarrifar.

Si més enllà de la pobresa monetària, tenim en compte la privació material i la baixa intensitat de feina dels adults que viuen a la llar (l’anomenada taxa AROPE, o 'at risk of poverty or social exclusion'), el percentatge s’enfila fins al 29,5%.

Aquestes dades posen de manifest que la pobresa infantil a Catalunya és un problema estructural i que continua sent un repte per a les polítiques públiques. D'una banda, els infants segueixen ostentant el dubtós privilegi de ser el grup d’edat més risc de pobresa i, de l'altra, tenir fills fa augmentar les probabilitats de patir pobresa: el 24,2% de les llars amb infants viuen en risc de pobresa, molt per sobre del 15,6% de les llars sense fills.

Tot això no és fruit de la casualitat. Les polítiques públiques en pro de la infància a Catalunya són febles. La inversió en protecció social a infants i famílies en relació al PIB és només un terç de la mitjana europea –0,8% contra 2,4%– i les transferències socials aconsegueixen reduir ben poc la pobresa entre els infants. Si no n'hi hagués, la taxa de pobresa infantil seria del 32,7%, cosa que suposa que la reducció és de només 5 punts percentuals, lluny dels 69 punts que les transferències aconsegueixen en el cas de les persones majors de 65 anys.

D'altra banda, les dades també diuen que Catalunya no està responent adequadament al compliment de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, que és el marc global de desenvolupament per als propers anys aprovat per les Nacions Unides el setembre del 2015. L’Agenda conté 17 Objectius i 169 fites que defineixen un full de ruta per un món més just i sostenible en termes socials, econòmics i ambientals. Si la pobresa infantil no remet, és evident que no només no complirem amb l’objectiu de reduir la pobresa (Objectiu de Desenvolupament Sostenible 1), sinó que fallarem amb l’Agenda en el seu conjunt.

La pobresa en la infància és una vulneració de drets que condiciona la vida de les persones en un moment clau del seu desenvolupament. Més malestars, entorns més degradats i menys estimuladors, més dificultats per accedir a serveis essencials, inferiors expectatives, experiències i resultats educatius i pitjors indicadors de benestar i salut en són només algunes de les conseqüències. Com menys oportunitats tingui un infant, més difícil li serà desenvolupar tot el seu potencial, cosa que condiciona el seu present i també el seu futur.

L'Unicef Comitè Catalunya recorda que és una obligació trencar amb el binomi infància-pobresa i que cal fer-ho ja, cosa que passa per invertir més en els nens i els adolescents, amb atenció especial cap als més vulnerables, tal com recull l'informe recent de l’Unicef 'No val a badar. L’Agenda 2030 en clau d’infància a Catalunya'. L’equitat ha de ser el principi rector de tota estratègia orientada a la infància, de manera que cap nen o nena quedi enrere. Més enllà de fomentar una ocupació de qualitat i d’enfortir les polítiques de lluita contra la pobresa i l'exclusió infantils, fa temps que proposem una prestació per fill a càrrec de caràcter universal, de la qual l’infant en sigui el titular i que cobreixi els mínims essencials per gaudir d’un nivell de vida adequat.

Invertir en els infants i en els seus drets és invertir en el conjunt de la societat. No fer-ho és un incompliment de les obligacions jurídiques derivades de la Convenció sobre els Drets del Infants, i una decisió poc intel·ligent amb greus conseqüències. Quant de temps ha de passar per capgirar d’una vegada aquesta situació? Quants nens, nenes i adolescents més han de veure els seus drets amenaçats per la pobresa i la desigualtat? No, no podem seguir esperant més.