De les quimeres reials a la "saba nova"

BARCELONAAbans d'abandonar el monestir de Pedralbes, estic per posar un ciri al sant del dia. Sant Fermí, si no m'enganya l'agenda. Algú m'aconsella que el posi a Santa Rita, patrona dels impossibles. No es pot negar que he triat una tarda històrica per convertir-me en ombra d'Artur Mas. Històrica i histèrica. El protocol reial és complicat per a una cronista gens habituada a seguir els Borbons, però a aquestes altures potser ja no val la pena que m'aprengui com funciona això de la monarquia.

El president de la Generalitat no va dedicar ni mig minut a la carta del rei el dia de la trobada amb Rajoy, i aquest 25 de setembre també va per feina: Mas ha arribat a Pedralbes més tard que jo (tots dos veníem del Parlament) i se n'ha anat abans. Com que Joan Carles I triga a sortir, em vénen temptacions de marxar, però m'agafa un atac de responsabilitat periodística: i si el monarca cau i m'ho perdo...?

"Catalunya -ha explicat el rei en català, adreçant-se al cardenal guardonat- és mestra en la missió de transmetre saba nova des de profundes arrels". Deu ser perquè vaig peix en metàfores, però ho interpreto com un aval camuflat al nou procés polític que ara sí que es pot dir que hem encetat oficialment. És cert que el de les quimeres també ha apel·lat a l'esforç i al "bon sentit de tots", però això rai: els catalans som persones de seny. I ens llevem ben d'hora ben d'hora tant si es vol com si no es vol.

Els paparazzi concentrats al monestir consensuen un adjectiu neutre: acorden que la relació (mínima) entre Mas i el rei ha estat cordial . El president ha mantingut les formes per respecte institucional, com ho va fer dijous a Madrid. Però és impossible que el cap del govern hagi estat gaire al cas del lliurament del premi Comte de Barcelona a Tarcisio Bertone: després del momentàs que ha protagonitzat a la cambra catalana, fins i tot als periodistes ens costa mantenir les neurones a lloc.

Al final de les paraules d'Artur Mas i encara al mateix hemicicle, he rebut petons espontanis de gent de Convergència, d'Esquerra i d'Iniciativa (els del PSC no estan per petonejar ningú). Que consti en acta, per si de cas. He dissimulat una emoció contagiosa recollint reaccions a la tribuna de convidats. "La primera part ha estat previsible, intentant justificar el que és difícil de justificar -opina Ernest Benach-. Però era la prèvia indispensable per entrar a la segona part amb força. I aquí ha anat a més, ha estat prou clar i s'ha reservat un paper en la història de Catalunya. Ha estat coherent amb l'11-S".

Demano a Oriol Junqueras que defineixi amb tres adjectius el discurs de Mas: "Prudent, audaç, presidencialista". Muriel Casals l'ha trobat "ambiciós, realista, una crida a la generositat i a la il·lusió". El politòleg Jordi Sánchez creu que ha estat "clar, hàbil, transcendent i punyent". Àngel Colom en destaca el sentit d'estat, el rigor i la barreja d'èpica i pragmatisme. "És el discurs del president que portarà Catalunya a l'estat propi", afirma.

Al taxi de la Ciutadella a Pedralbes, tremolo. Són els nervis de viure i veure la història en directe.