Quina unitat? Quin diàleg?
El miratge de la unitat independentista ha quedat aquesta setmana definitivament esborrat. La col·lisió entre Puigdemont i el PDECat ha acabat de trencar l’encanteri. Les ànimes de l’independentisme són moltes i variades, la pluralitat ideològica del moviment és el que li ha donat ales durant una dècada. En canvi, al llarg d’aquests anys les unitats polítiques tumultuoses i forçades no han quallat, ni han estat mai completes. JxSí primer i JxCat després van néixer inestables i han tingut una vida curta i incòmoda. Difícilment el puigdemontisme podrà ara fer-se fort en la crida a la unitat quan el mateix naixement del futur nou partit és fruit d’una altra trencadissa, de la incapacitat d’anar junts els que fins ara anaven junts. La nova formació haurà de buscar algun altre reclam per il·lusionar els votants.
La idea d’unitat ja no és creïble. Respon, d’altra banda, a la falsa il·lusió nacionalista romàntica d’imaginar un país compacte, homogeni, unànime. Catalunya, ni segurament cap societat moderna, no és així. Ni crec que ens agradés que ho fos. Una altra qüestió és l’estratègia per avançar cap a la independència. Aquí sí que és imprescindible buscar la unitat, però una que respongui al país veritable, que aconsegueixi sumar la seva diversitat social, cultural i ideològica. Que respecti els ritmes i entengui les motivacions de cadascú. Això sens dubte és més difícil i més lent, però si s’aconsegueix també és més sòlid.
I de la mateixa manera que la unitat simplista, naïf o populista ja no serveix, també ha caducat el claim del diàleg a seques, onanista. Igual que Puigdemont necessita repensar la seva oferta, que pel que s’ha vist al manifest de llançament girarà al voltant del binomi “construcció i confrontació”, també als republicans els cal un canvi de plantejament i de discurs. S’acabi produint o no una segona trobada de la taula de diàleg amb l’Estat abans de les eleccions, és obvi i notori que tindrà uns resultats ínfims. El PSOE de Sánchez s’està acostant cada cop més desacomplexadament al Cs d’Arrimadas, de moment amb el vistiplau dels d’Iglesias. Això deixa l’horitzó del diàleg tocat. El debilita. ERC és menys necessària per aprovar els pressupostos de l’Estat i per tant té menys força per estovar el ciment nacionalista dels socialistes espanyols. A Madrid, la partida està complicada.
La partida important es torna a jugar a Catalunya, on en les noves eleccions Puigdemont ja no pot vendre només unitat i ho té difícil per fer creure en una il·lusòria “acceleració del Procés” ni Junqueras no pot vendre només diàleg i una estantissa gestió amb un hipotètic renovat i inestable govern de coalició independentista. Així doncs, què oferiran uns i altres? Commoguts encara pels efectes de la repressió, la presó i l’exili, la temptació pot ser quedar-se ancorats en el simbolisme de l’1-O i anar renovant el xoc heroic i eixorc. Però la vida continua, la història no s’atura. El país ha de seguir funcionant i progressant. La pandèmia, a més, ens ha canviat les prioritats, ens ha portat pèrdues doloroses i nous problemes que per a molts són de pura supervivència econòmica, i alhora ens ha donat noves ganes de viure, i de viure d’una altra manera, si pot ser.
Llavors, què. Unitat? Doncs sí, però no per encallar-nos en l’èpica del passat immediat, sinó per reconstruir el país i replantejar el repte sobiranista amb noves i àmplies bases. Diàleg? Doncs també, però sobretot intern, a Catalunya, sense exclusions, per fer possible aquesta reconstrucció i per refer el camí cap a la plenitud nacional. Qui aconsegueixi retornar una il·lusió de país que no depengui de falsos miratges ni fugides endavant, sinó amb una visió de futur sense renúncies però tocant de peus a terra, amb voluntat de sumar, serà el guanyador. Comença una segona dècada del Procés, que serà menys excitant, però que hauria de ser més efectiva.
