Les sèries que miren els dramaturgs

BarcelonaLa portada de la revista TP de l’agost del 1982 apareixia amb un espòiler imperdonable a portada: “ Le pegan dos tiros a J.R. ” Des de la mítica Dallas, la febre per les sèries, a més de la seva qualitat, cost i impacte, no ha parat de créixer fins al fenomen global que és Joc de trons. Els dramaturgs, com a terrícoles i experts en ficció, també en són partícips, i sovint entusiastes. “És evident que som en l’era de les sèries -afirma el dramaturg David Plana, creador de La Riera i actualment immers en el proper serial de tarda de TVE, Mercado Central -. El cinema ha recuperat la pantalla gran i la televisió ha vist que el format que li va millor és la sèrie, perquè desplega un món. No és la historieta del que li passa a un personatge sinó la de molts personatges que els passen moltes coses. Els personatges poden ser més contradictoris, i per tant més semblants a la realitat. Aquesta falta de linealitat també és el que enganxa. Les pel·lícules són més horitzontals”, afirma Plana, que ha vist recentment Peaky Blinders i After life però com a referents s’ha “quedat encallat” amb The wire, Breaking bad i Los Soprano. “Formen part de la teva cultura televisiva i inconscientment apareixen quan escrius”, admet. La perversitat moral de Los Soprano l’ha incorporat al seu ADN d’autor.

Jordi Casanovas explica que com a eines per a la dramatúrgia s’aprofita millor del cinema, les minisèries i les sèries de capítols curts: hi troba més la condensació del teatre. Ell mira comèdia negra corrosiva, i esmenta les actuals Rick y Morty, Inside No. 9 i Lo que hacemos en las sombras, a més de Veep i Black mirror. Però si anem als referents, la seva bíblia són Els Simpsons i Futurama. L’aroma de la sèrie anglesa Spaced es troba en els fonaments del seu teatre. I de TV3, tria El salt quàntic. El seu teatre de gènere bevia d’aquestes fonts. “Teníem les referències en altres territoris perquè el teatre havia abandonat gèneres com la ciència-ficció i la fantasia, que ja hi era en els grecs i en Shakespeare. Potser s’havia abandonat perquè la televisió ja ho feia més versemblant, però això és absurd, perquè el teatre hi aporta un joc diferent i una comunicació”, diu Casanovas, que està a punt d’estrenar Valenciana.

Purisme vs. contaminació

La proximitat del teatre amb la televisió ha estat vista amb suspicàcies durant anys. “Et deien que pel fet de fer tele havia baixat la qualitat del teu teatre -recorda Plana-. Això demostra un desconeixement absolut de com funciona la creació. Si hi ha contaminació sempre serà positiva. No hi ha una dramatúrgia més contaminada que la de Shakespeare, i encara s’estrena cada dia. I autors més purs, com Corneille, Racine o d’altres de canònics, no ens han arribat tant. Al segle XX amb les avantguardes cauen molts cànons i s’obre via lliure a explicar històries”, opina Planas.

“Hi ha molts prejudicis. No hem de tenir por que una cosa alimenti l’altra. Es poden explicar històries des de molts llenguatges”, defensa Cristina Clemente, coautora de Dolors, que es confessa més bona lectora que seriòfila. Pensa el mateix una dramaturga addicta a les sèries com Mercè Sàrrias. “Tot el que veus té impacte en la teva obra. Hi ha espai per a moltes dramatúrgies, i no tot ha de ser postdramàtic ni tot ha de ser construït de manera convencional. El que compta és comunicar una visió del món”, afirma: aquesta setmana ha vist Better things i The good fight. Els seus referents seriòfils serien The wire, Los Soprano, The killing, Louie i Urban myths. Les seves preferències es resumirien així: sèries professionals, comèdia, gairebé totes les series que ha produit Louis C.K., la BBC i qualsevol políciac nòrdic.

“Aquesta enèsima edat d’or de la ficció televisiva afecta la nostra manera d’escriure teatre. Moltes obres catalanes dels darrers anys no s’entenen sense Black mirror, però jo agafo més de les sèries que no m’agraden gaire que no pas de les que em fascinen”. I ho ha vist tot. En el seu Top 5 global hi hauria: la versió americana de The office, Els Simpsons (“Intento veure’n un capítol cada dia de la meva vida”), Parks and recreation, Louie i BoJack Horseman, “una de les coses més importants que han passat els últims anys a la televisió”.

Cristina Clemente -que suma als clàssics sèries com Stranger things i Broadchurch - diu que les sèries no afecten gens el seu teatre. “Em sembla que el teatre és agafar una idea petita i concreta i desenvolupar-la molt; el contrari d’una sèrie, que tira més a la trama llarga que se’n va. El teatre va cap al fons i la sèrie vola”, explica. De tota manera, sí que troba connexions entre el seu teatre i la sèrie on treballa de guionista, Com si fos ahir : “Les sèries estrangeres em porten a un lloc que emocionalment no connecta amb mi, tot i que al·lucino amb els recursos dramatúrgics”.

Afrontar el canvi de l’espectador

La idea que l’espectador ja ha mutat i el teatre s’hi ha d’adaptar demanant menys capacitat de concentració i alhora oferint més experiència visual i velocitat de comprensió, avui és un mantra. “És absurd pensar que l’espectador de teatre no està contaminat també per la televisió”, diu Plana. Però alhora els autors treuen ferro a aquest suposat repte. Des de sempre el teatre vol “que l’espectador connecti amb la història i que el ritme no defalleixi, que quedi atrapat”, diu Clemente. “El nou teatre segurament tindrà un ritme narratiu més alt i concentrat, però també els dibuixos animats, el cinema o la novel·la”, afirma Casanovas.

“Que la gent consumeixi ficció és bo per a la ficció -afirma Joan Yago, de la companyia La Calòrica-. Els espectadors que veuen més sèries online són també els que van més al cinema, i no m’estranyaria que també fossin els que van més al teatre. El teatre porta 2.000 anys en crisi i de moment aguanta, així que auguro que aquest canvi d’hàbits tampoc se’l carregarà. És i seguirà sent un esdeveniment col·lectiu, una reunió organitzada entre desenes de desconeguts en un mateix temps i espai, i cap forma de televisió no hi podrà competir”. “El que ha passat amb l’última temporada de Joc de trons passa sempre en el teatre”, sentencia Casanovas.