El periodista Enrique Garcia Corredera, coautor del llibre sobre el segrest de Quini ('Quini: del segrest a la llibertat'), ha explicat a Rac1 aquest dimecres que el president del Barça llavors, Josep Lluís Núñez, va intentar rebaixar els 100 milions de pessetes que els segrestadors demanaven com a rescat del futbolista. Núñez era l'interlocutor amb els que tenien el futbolista asturià segrestat, en una conversa els va proposar la rebaixa a canvi de garantir-los el cobrament. Aquesta 'negociació' va indignar el germà de Quini, Jesús Castro, que estava present i va intentar agredir Núñez, i els agents de la policia van haver d'intervenir per evitar la trifulga. Garcia Corredera també ha explicat que, un cop alliberat Quini, un directiu de Núñez, el ja desaparegut Nicolau Casaus, va advertir el davanter que si mai explicava aquella història de Núñez i el seu germà, mai més tornaria a jugar a futbol.
Mor Quini, el bruixot que va saber guanyar i va saber perdonar
L’asturià, un dels millors golejadors de la Lliga, va patir un infart amb 68 anys
BarcelonaL’últim cop que el Barça va jugar al camp de l’Sporting de Gijón, Quini, com solia fer, va anar a l’aeroport d’Astúries per rebre l’expedició blaugrana. I, tot fent broma, va ajudar a pujar les caixes amb el material del Barça a l’autocar, com si fos un treballador. Fins que Carles Naval se’n va adonar i, emprenyat, li va dir que no podia fer-ho, que ja hi havia qui cobrava per fer aquesta feina. “Dono un cop de mà, home, no t’enfadis”, va dir rialler Quini. Enrique Castro, un dels millors davanters de la història del futbol espanyol, ànima de l’Sporting i estimat al Barça, va morir ahir als 68 anys després de patir un atac de cor a prop de casa seva a Gijón. No el van poder reanimar.
Quini era el símbol d’un futbol d’altres èpoques. Nascut, per motius laborals de la família, a Oviedo, es va criar a Avilés als anys 50, quan era una ciutat obrera molt dura, amb la contaminació de les fàbriques que arribava als camps de futbol plens de fang on va començar a jugar de davanter amb l’equip del col·legi dels salesians Santo Ángel, al barri de Llaranes. Poc després el va fitxar l’escola de futbol de l’Ensidesa. La família, de fet, havia arribat a Avilés perquè els pares havien trobat feina en aquesta empresa, l’Ensidesa (Empresa Nacional Siderúrgica), un gegant de l’acer que va transformar una vall verda rural en un dels centres més actius de la indústria de l’Espanya franquista. I l’Ensidesa, per acollir els obrers, tenia una escola de futbol on Quini va començar a destacar. Amb 17 anys, jugant ja amb el primer equip del FC Ensidesa, li va fer quatre gols al filial de l’Sporting, i el club de Gijón li va fer una proposta per portar-lo a la seva ciutat esportiva de Mareo. El pare, que havia rebutjat una oferta de l’Oviedo perquè considerava que quedava massa lluny, finalment va donar-li permís a un jove que llavors treballava d’aprenent de soldador. Era el 1968.
Kubala el fa debutar a la selecció
Quini va arribar a un Sporting que jugava a Segona. El tècnic era un gallec, Luis Cid Pérez, conegut popularment com Carriega, que en pocs mesos el va posar de titular. I va fer-ho tan bé que l’equip asturià va pujar a Primera en la segona temporada de Quini amb l’equip. Aquella temporada, la 1969/70, va acabar com a màxim golejador de Segona, i el seleccionador espanyol, László Kubala, el va fer debutar amb la selecció absoluta. De ser un treballador més a ser una gran estrella en pocs mesos. Del 1968 al 1980, Quini va donar-ho tot per un club, l’Sporting, que va convertir-se en casa seva. Amb els seus gols el club asturià va arribar a finals de Copa i va jugar competicions internacionals. I tot, amb el seu germà Jesús a la porteria. Un Jesús que va ser el porter de l’Sporting durant 18 anys i que va morir tràgicament el 1993, quan a la platja d’Amió va salvar dos nens anglesos que s’ofegaven i va acabar perdent la vida. El tercer germà, Falo, va arribar a ser porter del filial de l’Sporting i d’equips regionals. I el mateix Quini, de fet, sempre que podia, als entrenaments, es posava de porter. I ho feia realment bé.
“Jo no jugava bé, però feia gols”
Quini solia explicar el seu estil de joc dient: “Jo no jugava bé, però feia gols”. Era un davanter total, físic, amb un bon joc aeri i la porteria sempre al cap. I un rival noble, dels que rebia cops i no es queixava, excepte el 1972, quan gairebé va abandonar el futbol després que en un Irlanda del Nord-Espanya va rebre a l’ull un cop de colze del defensa Allan Hunter que gairebé li va provocar la pèrdua de visió. “Sort que no tenia una pistola o hauria comès un crim”, explicava Quini sobre aquella acció al vell estadi de Windsor Park.
Però Quini es va recuperar, i el 1980 el Barça el va fitxar. Quini deixava una Astúries en plena crisi econòmica que havia provocat aldarulls i pressions als jugadors. I arribava amb 31 anys a un Barça on compartiria vestuari amb Maradona i Schuster. A Barcelona finalment va poder guanyar títols: dues Copes del Rei, una Supercopa, una Copa de la Lliga i una Recopa, marcant el gol del triomf contra l’Standard de Lieja a la final del Camp Nou. El seu pas pel Barça, però, va estar marcant pel segrest que va patir després d’un partit contra l’Hèrcules. Uns delinqüents que buscaven guanyar diners el van amagar durant més de 20 dies en un taller de Saragossa. Quan la policia el va alliberar, Quini va decidir perdonar i va retirar-se de l’acusació d’un cas que va commoure el món del futbol. Anys més tard va contactar amb els segrestadors i els va convidar a sopar per perdonar-los.
5 pitxitxis
Amb cinc premis com a màxim golejador de Primera i dos de Segona, Quini va tornar al seu Sporting, on es va retirar com a futbolista. Després va ser comentarista de ràdio i va acabar fent de delegat. El 2009, amb el seu Sporting en crisi, ell va acabar a la banqueta el dia que tocava jugar al Camp Nou perquè el tècnic, Manolo Preciado, mort tràgicament fa pocs anys, i el seu ajudant estaven sancionats. I tot el barcelonisme li va retre un homenatge, des de Guardiola, llavors tècnic del Barça, fins als aficionats. Va ser un homenatge a un delegat que feia de tècnic per un dia i que, en el fons, era una llegenda del futbol.