Rafa
Cada any, per aquestes dates, hi penso. Es deia Rafael Casanova i Comes, pobre, i va néixer a Moià el 1660, però això és igual, perquè interessa més, en realitat, el que va fer. Va ser una mena de símbol de la defensa de l’autogovern català. De símbols no en tenim tants. L’home hi era durant tot allò del 1714, que ens ha portat fins aquí, que diria Felip VI. Es deia Rafael Casanova, però per alguna estranya raó no aconseguim anomenar-lo així, mai, mai, mai. Als informatius, a les tertúlies, als diaris, a les proclames, a les manis hom l’anomena –sobretot– Rafael de Casanova. De vegades Rafael Casanoves i de vegades Rafel de Casanova. El Rafel és extraordinari, perquè és com si algú li digués Rafa. Rafa Casanova. O Rafi.
D’on surt el de? Cada dia, a l’Eixample, veiem el carrer que té dedicat i és un carrer que es diu, vet-ho aquí, "carrer de Casanova". Potser com que el carrer és “de Casanova” hom pensa que l’home es deia “de Casanova”, però llavors, llavors, per quins set euros no diem, per exemple, que el carrer de Muntaner està dedicat al cronista medieval Ramon de Muntaner? Per què només pringa en Casanova?
Potser és que el nom d’en Casanova el diem més que el d’en Muntaner o que el de la Rodoreda (de Rodoreda), però se’m fa difícil comprendre tanta suma d’errors en un sol heroi. Potser és que en Casanova pateix la síndrome del prejudici i de la croqueta. Com que en broma, de vegades, has confós prejudici amb perjudici i croqueta amb crocreta, ara, quan enraones, ja no pots dir-ho bé. Se t’escapa. Has d’aturar-te a pensar.
No hi ha cap altra explicació pel que fa a la qüestió de Rafel de Casanovas. Vull dir de Rafael Casanoves. No. No. Vull dir de Rafel de Casanova. De Casanoves. Rafael. Rafa.