Rafael Catalá i els viatges

L’ARA es feia ressò d’aquesta entrevista que li van fer a Telemadrid al ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, en què va treure el generador automàtic de frases. Com aquest clàssic revisitat: “El sobiranisme es cura viatjant i llegint”. Observeu que no diu, com toca, “el nacionalisme es cura viatjant i llegint”. Diu “el sobiranisme”.

Fins ara, la frase original, repetida fins a la sacietat pels que s’autoanomenen “no nacionalistes”, venia a dir que, quan veus altres cultures admirables, comprens que la teva, tot i ser la teva, la que t’estimes, no és la millor del món. Això d’alguna manera és el que diu el poema Assaig de càntic en el temple, d’Espriu. Esclar que hi ha senyors nacionalistes —els que diuen que no en són— que com més viatgen més nacionalistes es tornen. Sobretot, quan no parlen idiomes. Ser monolingüe et fa veure el món d’una altra manera. Jo diria que, sobretot, el nacionalisme es cura amb la humilitat i generositat que significa aprendre idiomes. Aquest estiu en trobareu alguns, de monolingües “no nacionalistes”. Els reconeixereu perquè en veure que els cambrers francesos, alemanys o anglesos no parlen el seu idioma universal es posaran a cridar per fer-se entendre. Però, com dèiem, el ministre no parla del nacionalisme, sinó del sobiranisme. I aquí discrepo. El nacionalisme es cura viatjant. Però el sobiranisme viatjant s’incrementa. Te’n vas a Navarra i et dius: “Ostres, tu, quins jardins més ben cuidats, quin mobiliari urbà nou de trinca. Sí que la deuen bitllar...” Te’n vas a Extremadura i dius: “Renoi, quines carreteres. I totes de franc... Que bé que estaria poder tenir un estat per tenir també carreteres com aquestes”. Te’n vas a Madrid i dius: “Ostres, quina sort que tenen. Una sola llengua oficial que enraona tothom, des dels llauners fins als catedràtics...” Te’n vas a Luxemburg i dius: “Ostres tu, quin país petit tan endreçat. Quina sort...”