Raimon: “Annalisa i jo ho deixarem tot al Centre Raimon de Xàtiva”

BarcelonaPotser Raimon no havia fet sortir mai tantes vegades Annalisa en una entrevista com en aquesta. Semblaria que la seva capacitat espriuana d’escriure lletres amb una alta concentració de paraules exactes s’hagués traslladat al seu moment vital: Raimon s’explica ara com l’artista que, un cop ha baixat per sempre dels escenaris, torna definitivament a casa i endreça els papers que l’explicaran a la posteritat. I ho fa en companyia de la seva parella, coautora de la seva carrera, amb més de mig segle de relació. Tots dos han arribat al tercer acte de Shakespeare i es troben davant la necessitat de deixar-ho tot pulcre i enllestit, marca de la casa del cantant. Ramon Pelegero i Sanchis, Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) farà 80 anys dimecres. A la dimensió simbòlica del personatge s’hi afegeix la de l’edat. Octogenari, ha vingut caminant des de casa seva a l’ARA, que tot just fa deu anys.

Raimon, moltes felicitats pels vuitanta anys.

Moltes gràcies.

Què se sent?

[Riu] Se sent que de tots els amics que jo tenia als vint anys, quasi que no queda ningú, cosa que et fa un cert efecte. I en aquesta situació pandèmica que estem vivint, tot això fa més mal.

En el capítol anterior, et vèiem cantant el 28 de maig del 2017 al Palau de la Música, acomiadant-te dels escenaris per sempre. D’aleshores ençà, com és un dia teu?

Fins al 2018 vàrem estar acabant de preparar el pack per convertir els dotze recitals en un de sol, i un llibre amb totes les cançons traduïdes al francès, a l’anglès i al castellà. I a partir del 2019, coses pròpies de l’edat: he començat a saber que el cos està ple d’òrgans i he anat molt de metges, revisions per aquí i per allà... Hi ha algunes malalties de músic, de posició, n’hi ha d’altres que són pròpies de l’edat. Total, que hem tingut poc temps encara d’ordenar-nos. L’Annalisa i jo tenim una acumulació de material de cinquanta-cinc anys i estem intentant catalogar-lo. Hem estat a Xàbia tot l’estiu, allà davant la mar i a l’aire lliure i sense la mascareta, que és una cosa que és molt emprenyadora. I a partir d’ara ja seré una persona sensata, començaré a veure què faré quan sigui gran.

O sigui que la pandèmia t’està castigant especialment.

És que la gent de la meua edat, i no diguem ja els d’una miqueta més, no estem per regalar temps, perquè saps que ara la processó i el ciri són curts.

Escrius?

No, no escric, no escric. Llegeixo molt, sí, però inclús coses que havia escrit i que em semblaven que podien ser útils, ara em semblen que potser no. Me les mire, però no m’acaben d’agradar.

Què penseu fer amb tots aquests documents?

L’Annalisa i jo vàrem pensar deixar-ne una part a Xàtiva, una a València i una altra Barcelona, però això és molt complicat. I li dic a l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà: “M’agradaria deixar-ho tot aquí, perquè seria millor que estigués tot junt”. I l’alcalde, que és una persona sensata i raonable, em diu: “Això ja està fet”. Resulta que hi ha un convent de les clarisses que no saben què fer-ne. Són 2.000 metres quadrats.

I com es dirà?

Centre Raimon d’Activitats Culturals, on hi haurà tota la nostra història i tot, tot. L’Annalisa i jo farem un testament perquè quan ens n’anem, tot vagi al Centre Cultural. Allà hi haurà tota la documentació, però al mateix temps farem un petit teatre i una sala d’exposicions. És a dir, que siga una cosa viva, i l’únic mort que hi haurà serem nosaltres [riu].

¿Els vuitanta anys representen alguna mena de fita per a tu?

No. Ni l’Annalisa ni jo ens ho hem plantejat. El 1987 vam pensar que ella no hi arribaria. No hi vull pensar, perquè va estar molt malalta. I després va recuperar-se perquè, esclar, no és només passar-ho, també és recuperar l’alegria de viure. A la mínima, pum, t’entra com una ventada de pessimisme brutal.

Però tu tens un somriure fàcil.

Sí, és el caràcter. Ma mare molt i mon pare també: els dos tenien molt sentit de l’humor. Fins al punt que de vegades et feien bromes ells a tu! El pare va morir als 65 anys. Ma mare en va fer 93. Mon pare no tenia un duro, però treballava molt i podíem anar vivint.

I de la mare, què tens?

De la mare... Em fas pensar. Crec que una certa tendresa. I al mateix temps, allò de dir: “Això ho hem d’arreglar”, i arreglar-ho.

Quan mires enrere distingeixes etapes a la teva vida?

Sí, abans de venir l’Annalisa i després amb l’Annalisa. I en aquesta part ja pots fer petites subdivisions.

Us vau enamorar molt.

Jo sí! Ella arribà a València l’any 64. Venia amb una amiga del Liceu i la vaig anar a rebre a l’aeroport.

¿Recordes el moment que la vas veure per primera vegada?

Ah, jo sí. Jo tenia una altra nòvia i em vaig dir: “Això s’ha acabat”. I després va venir a Xàtiva i jo dic: “Ostres, això no m’ho vull deixar perdre”. I ens telefonàvem, ens escrivíem, i el juny del 1966 l’Annalisa va venir a París. Jo hi cantava en aquell moment, i vam acabar el festeig, i a l’agost ens vam casar. Ella també s’ho va pensar molt perquè havia de deixar Itàlia i la família.

54 anys. La convivència no sempre és fàcil.

Jo crec que la nostra sí. Ens engeguem a fer punyetes de tant en tant, com és lògic, perquè fa coses que dius: no pot ser! Però no hi ha hagut mai allò de dir “avui no dormo a casa”. Sé d’algun amic que ho ha fet, això. Nosaltres no, sempre hem dormit a casa i al mateix llit.

¿No tenir fills ha sigut una tria voluntària?

En un principi sí, pel tipus d’ofici que feia en aquells anys, perquè del 1963 al 1979 la cosa va ser dura. M’havien cridat algunes vegades a la comissaria perquè “ había cantado esto ”, una cançó contra el Papa, que era Elogi dels diners, del segle XIV! I després a la mecanògrafa de la policia li havies de firmar un autògraf. Fa poc estàvem mirant la correspondència i hi ha una carta d’un policia de la secreta que diu que li agrada molt com jo cante, però “ no solamente a mi, sinó a muchos amigos míos también sociales. Hay tres o cuatro que no fallan en ninguna actuación y van a escucharte, no a trabajar ”!

¿Recordes als 25 anys com gestionaves el descobriment que amb la veu, amb la guitarra i amb les lletres eres capaç de representar i de sublimar els sentiments de milers de persones?

Ho gestionava fent més cançons i posant-me al servei del que jo pensava que havia d’estar. He cantat de franc moltes vegades, més de les que la gent pugui imaginar. Però feia cançons, tot i que a mi m’ha costat molt sempre fer-ne. N’he fet poques, si pensem en tots els anys que he cantat.

Quantes?

Unes 150 i pico. N’he fet més, però n’he trencat moltes, he sigut molt exigent perquè vull fer les coses el millor possible. Ho vaig gestionar amb la manera de cantar, cantant en una llengua minoritària. De vegades em dic: “Com és possible que hages cantat en tants llocs del món en català?” Doncs mira, coses de la xamba. La vida és molt casual. Evidentment, si no projectes no faràs coses, però hi ha moltes coses que se’t presenten i et trenquen el projecte que tenies i t’indiquen cap a un altre cantó. De la mateixa manera que vaig nàixer per pur atzar. A casa feien la broma que quan jo vaig nàixer ma mare se n’havia anat al mercat perquè ja no m’esperava ningú.

¿I vas posar les teves cançons al servei de què? ¿De la llengua i de la lluita de classes?

Home, la lluita de classes no t’ho sabria dir. De les classes subalternes, sí, la gent que per raons òbvies de pobresa o de no prou formació no arriben mai a tenir una alternativa al que hi ha, i viuen en una subalternitat... No és el feudalisme, però s’aprofiten sempre del seu treball. I la llengua, sí, això és molt important. I a sobre, s’internacionalitza. Com és possible? Doncs perquè tinc la sort de conèixer Pete Seeger a través d’uns amics. I vàrem fer venir el Pete entre l’Annalisa i jo, l’any 1971. Però vaja, crec que hi ha molt d’atzar. Per exemple: a mi, Al vent, no em sembla que sigui una cançó dolenta.

No.

Doncs això surt en una moto, al darrere, i no sabia més acords. Tres acords.

Suposo que l’atzar s’ha de treballar. Amb lectures, per exemple.

Jo anava per historiador. Havia fet teatre amb Morera i amb Sanchis Sinisterra, i anava a una tertúlia oberta on hi havia alguns fixos, el Fuster i els amics. I Fuster és la primera persona a la meva vida que em fa veure que el valencià és el català. Llegeixo un llibret que es diu El descrèdit de la realitat sobre art i està fet per ell, i em dic: “Això no té res a envejar a les lectures que jo faig dels francesos o d’italians”. I Fuster, a part d’amic, m’orienta segons quin tipus de lectures.

I Espriu?

Vaig escriure al Fuster, i li dic: “Mira, Juanito, he fet música sobre un poema seu, i vull demanar-li permís i tal...” Aleshores ell li va escriure una carta. L’Espriu li contesta que està contentíssim i li posa el telèfon. Jo li vaig telefonar, i em va dir: “L’admiro profundament”. El dia que el vaig anar a veure vaig entrar que devien ser les vuit del vespre. No vàrem sopar, es va fumar tres o quatre cigarrets i jo gairebé un paquet. Ell va beure una micona així de conyac i jo dues o tres copetes. Vam estar fins a les dues o les tres del matí xerrant de poesia i de tot. Vaig quedar enlluernat.

Com era la conversa amb Espriu?

Rèiem molt, era molt divertit. A més, quan feia la caricatura d’algú era per pixar-te de riure.

Imitava?

La manera de parlar. Tenia un sentit de l’humor molt rosegador.

I de seguida ve el debut a l’Olympia de París, amb 25 anys. Devies tocar el cel amb les mans.

Sí, però jo no m’ho he agafat mai així. Pense que encara no hi he arribat, al cel. Hi ha hagut moments molt bonics a la nostra vida, això sí. I mira, almenys si han valgut la pena certes renúncies, doncs ja ha estat bé. Jo he fet el Diguem no, però dient que no, a vegades, et jugues moltes coses.

No vas cantar en castellà, per exemple.

Amb el castellà de seguida, a més, et deien: “Tindràs això, tindràs allò”. És immediat, a partir del primer disc.

Per què dius que no a cantar en castellà?

Perquè no és la meua llengua. I fixa’t, la llengua en què canto, la meua pròpia llengua, l’estic aprenent en aquells mateixos moments, perquè a mi a l’escola ningú m’ha ensenyat a dir ni bon dia. I aleshores hi ha, com ho diria jo, una afirmació de dir no, aquesta llengua és la meua i jo no he de renunciar a ella i ja està. La base és on jo em trobe a gust, les paraules tenen una ressonància que no tenen en l’altra. I a la Universitat de València començe a veure que no solament és la meua llengua sinó que els senyors Fuster o Espriu escriuen en aquesta llengua.

Quines utopies perseguíeu en aquella època?

Utopia no seria la paraula adequada. Nosaltres, la gent d’aquella edat que teníem unes certes inquietuds, pensàvem que ens podíem desfer del franquisme amb una reacció popular, no-violenta, perquè jo no he estat mai partidari de la violència. Pensàvem que es podia fer, i en algun moment dels anys 70 donava la impressió que era possible, no?

Tu vas cantar “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”, i en aquella època era així. Ara ja no ho podríem dir, perquè vosaltres vau omplir aquell silenci i després tots hem pogut parlar. De quina qualitat és el material amb què hem omplert aquest temps?

Això no t’ho sabria dir. Jo esperava que hi hagués una miqueta més de sensatesa, que el desig no fora superior al raonament, perquè hi ha hagut un moment en què semblava que tot era possible. Jo no ho he vist mai així. I després la corrupció d’un sector de la classe dirigent també toca molt els collons, parlant clar, perquè això sí que no m’ho esperava de gent que coneixes, que has tingut a prop. Tot això et destrempa. I ara desitjaria que governessin la societat, no que intentin altres coses que ves a saber quan sortiran. La creació d’un estat català en les circumstàncies actuals no crec que siga la cosa més important que la població necessita, aquesta és la meua impressió. Ara, puc estar equivocat i demà tenim un estat la mar de fi. Però jo dubte molt que qualsevol estat existent deixe que una part del seu territori faça un altre estat. Imagina França, imagina Itàlia.

Els escocesos van aconseguir que els hi preguntessin.

Els escocesos, amb molts anys i dins de la legalitat. És un altre plantejament. I, a més, no ho han aconseguit. Què vols que et diga, ho veig així, però si estic equivocat ho diré de seguida.

A tu no et sembla que l’autonomisme ens pot fer residuals.

L’autonomisme? Esclar, dites les coses així, depèn de quin tipus d’autonomia.

La que hem conegut fins ara.

Bé, però podria fer-se més àmplia. A Euskadi estan aconseguint coses que aquí no s’han intentat. No ho sé, no soc un dirigent polític. Com a ciutadà, el que sí que pense és que aquestes coses poden anar d’una altra manera. Ara bé, de les estructures jurídiques que tenim, encara hi ha molta cosa que s’arrossega. I, evidentment, les sentències són d’un desproporcionat pel que s’ha fet... No crec que una part ho haja fet la mar de bé i els altres malament. Ara, hi hatios que s’han cagat en mi, amb un fanatisme brutal. Perdona, no he imposat mai a ningú el meu pensament. Quan tu vols que els altres siguen com tu, malament.

Hi ha gent a qui li va saber greu.

Jo també voldria tenir al costat aquesta gent que pensa d’una altra manera, perquè hi ha unes simpaties i el reconeixement d’una honestedat, per les dues bandes. I per què no coincidim? Perquè, a vegades, amb les persones que més estimes, no t’aclareixes. Escolta, què més m’hauria agradat a mi que portar set o vuit músics en segons quins moments per fer Ausiàs Marc. Però no ho podia fer perquè no hi havia prou pressupost.

Qui vol posar límits als seus somnis?

No, no, jo no me’ls he posat mai. I he cantat que “visc lluitant contra aquests límits”. I mira, he cantat en català al Japó, als Estats Units, l’Argentina, Uruguai, Bulgària, no sé on, no era fàcil de preveure. No era pensable cantar en català i fer-ho a la Facultat d’Econòmiques de Madrid. O siga, que els límits jo no me’ls he posat, he fet tot el possible per trencar-los.

T’has tornat a posar una camisa vermella?

No. Ni he tocat la guitarra, cosa que em sorprèn més. M’he retingut. La tinc allà i dic: mmm... no. En tinc una altra a Xàbia. I no. Potser algun dia dic que sí, però igual ja no puc. Però les camises vermelles no les he donat, les tinc a l’armari. I me les pense posar, però no en públic. No sé si podria fer un recital com els que vaig fer. La veu sí, però hauria d’estar assegut. I a més, arribàvem abans per assajar. O sigui, no.

Com que l’última entrevista va ser quan en vas fer 75, quedem...

...als 85, si hi arribem. Vaja, si hi arribe jo. Perquè a tu per als 85 encara et queda.

Ja saps tu que avui hi som i demà no hi som.

I a més, “som una llum que se’n fuig”. Som el va cantar el Camilo Sesto, i tinc entès que a sa mare, com a certes dones de Xàtiva, els agradava molt el Som.

Com diu la lletra?

“Som una llum que s’enfuig, som una llum que s’apaga, som una llum que no és llum, som el gran fum de la terra. De la terra venim, a la terra anirem; en la terra vivim, en la terra serem. Som”.