Raimon i l’estètica de la mobilització
"Raimon mobilitzava, la seva sola presència convocava moltíssima gent, i això als anys seixanta només ho podia fer ell”, va dir Josep Benet. Els recitals de Raimon esdevenien mítings contra la dictadura i per les llibertats polítiques i nacionals, amb un ponent de l’excepcionalitat de l’artista.
Raimon va tenir molt clar, de principi a final de la seva carrera, urbi et orbi, que ell no era un polític però que tenia voluntat de servei i compromís cívic. Sense el seu poderós credo estètic, de poeta, músic i intèrpret, la capacitat de mobilització que li atribueix Benet hauria perdut una força essencial. Els seus versos corejats eren poesia i música abans que consigna: “No creguem en les pistoles”, “Qui perd els orígens, perd identitat”, “La meua maltractada llengua” o “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”, la frase més censurada del Diguem no, que va esdevenir un dels himnes de la resistència antifranquista.
Raimon, a més a més, anava més enllà d’aplegar multituds cridant consignes i manifestant-se sortint dels concerts: ajudava econòmicament les organitzacions il·legals i els presos polítics. El recital del 1968 al Gran Price, evocat a 13 de març, cançó dels creients, va recaptar fons per a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, fundada un parell d’anys abans.
El Servei d’Informació Militar (SIM) tenia un ampli dossier sobre Raimon, que el general Joaquín Nogueras, titular de la “plaza ” l’any 1972, va utilitzar per atemorir el governador. En una carta de to comminatori li etzibava que als recitals de Raimon hi havia “ abundancia de banderas republicanas, banderas rojas con la hoz y el martillo, profusión de gritos subversivos en los que se atenta directamente contra el Jefe del Estado ”. I l’amenaça ben clara: “ Ruego a V.E., si a bien lo tiene, me informe, reservadamente, de las razones que aconsejan permitir la actuación pública del cantante Raymon [sic], aun sabiendo que, sistemáticamente, estas actuaciones son aprovechadas por elementos contrarios a la Unidad de la Patria ”. Finalment, li ofereix l’exèrcit per si no en té prou amb la policia, i l’adverteix de “ las possibles acciones que me vea obligado a desarrollar en función y desde el punto de vista de la Jurisdicción Militar ”.
El governador, Tomás Pelayo Ros, se li va quadrar i va prohibir Raimon sine die. La seva fitxa es va engruixir. “ Ramón Pelegero Sanchis, alias Raimon ” va ser enquadrat en el tipus delictiu dels “ catalano-separatistas ”. Entre els fitxats en el mateix apartat hi havia Josep Benet, Oriol Bohigas, Alexandre Cirici, Joan Brossa, Joan Manuel Serrat, Carme Serrallonga, Román Gubern, Quico Pi de la Serra... Intel·lectuals i artistes que feien molta nosa.
Com que a la universitat no calia permís governatiu, havia protagonitzat recitals d’enorme volada reivindicativa a l’Institut Químic de Sarrià, el novembre de 1966, i a la Universidad Complutense, recordat a la potentíssima cançó manifest del 1968, 18 de maig a la Villa. El 30 d’octubre del 1974 Raimon canta a la Universitat Autònoma de Barcelona i dona la recaptació per refer l’aparell de propaganda que confeccionava la revista Universitat del PSUC, desmantellat en una ràtzia policial de tortura i persecució a punta de pistola. Els ingressos van permetre comprar una impressora òfset d’última generació, amb la qual es va fer la que va ser considerada millor premsa clandestina. En va quedar un elapé: Campus de Bellaterra.
El gran paradigma dels recitals de la resistència, unint mobilització i solidaritat econòmica, va ser exactament un any després, el 30 d’octubre del 1975, al Palau d’Esports de Barcelona. Omplir aquell aforament era aleshores un repte desconegut, amb la voluntat de fer un gran acte de masses en un moment en què l’oposició democràtica estava desorientada i atemorida per l’afusellament a Cerdanyola del militant basc Tkiki, i sense saber gaire què fer mentre Franco s’estava morint. L’altra intenció era enfortir econòmicament l’Assemblea de Catalunya.
Raimon i Annalisa Corti, la seva dona, sempre al seu costat al capdavant de logístiques i produccions, n’encarreguen l’organització formal a Oriol Regàs. L’empresari del lleure nocturn i pijo, amo de les sales Bocaccio i Maddox, i també del restaurant Via Veneto, el més tocat i posat de Barcelona, era una cobertura legal i d’aparences per protegir una eventual requisa de la taquilla. El governador civil, Rodolfo Martín Villa, va autoritzar el recital en una clara operació Transició.
Martín Villa aguanta però cita Raimon i Annalisa al Govern Civil i els trasllada la responsabilitat del que pugui passar. Encara a la mitja part del recital, la policia entra al camerino de Raimon i el pressiona perquè acabi. Però Raimon fa valer el permís del seu superior i surt a l’escenari. A les primeres files hi havia la plana major de l’Assemblea; a l’aforament, la xifra rècord d’un recital, deu mil persones. A l’atestat, la Brigada Social hi fa constar que “los espectadores actuaban como una masa enfurecida ” i que al final va bisar Jo vinc d’un silenci (l’estrenava), “ aplaudida con los gritos subversivos consabidos [...] « Abajo el Régimen» y «Queremos celebrar una asamblea de los hermanos catalanes, con libertad» ”.
A Treball, òrgan del PSUC, Montserrat Roig signava amb el pseudònim Capità Nemo la contracrònica d’aquell informe policial fètid. Acabava ressaltant “el caràcter comunitari del que passava aquella nit al Palau dels Esports; simbolitzant que allò era un episodi més de la llarga marxa col·lectiva cap a la llibertat”.
