I l'europea tampoc? L'editorial d'Antoni Bassas
Segur que tots vostès han vist o sentit aquest moment en què Rajoy descobreix, gràcies a les explicacions d’un periodista, en directe, que els catalans no perdrem mai la ciutadania europea en cas d’independència de Catalunya perquè no podem ser privats de la nacionalitat espanyola que, ara com ara, va automàticament lligada a la ciutadania europea.
Els guionistes del ‘Polònia’ ho tindran difícil per millorar aquell moment, però és molt més que això. És un moment que defineix un líder polític, que defineix l’estat de la comunicació política, però sobretot, més que res, és un moment que defineix un pensament polític.
Rajoy, com la majoria de polítics a Espanya –i a Catalunya també, però no tant, perquè aquí el sistema polític no és bipartidista, la societat és més complexa i cal filar més prim–, viu instal·lat en el confort dels seus arguments. I tan confortable se sent que ni tan sols recorda el que diu la Constitució que tot el dia passeja en una custòdia.
I el seu pensament polític, en el cas de Catalunya, és molt senzill. La independència de Catalunya no pot ser, i a més a més, és impossible. Està fora del pensament pensable. I per tant, si no es produirà, perquè m’haig d’ocupar de preparar-me bé els arguments?
Un es prepara bé els arguments quan vol convèncer o ha de debatre. Rajoy no vol convèncer. S’ha limitat a posar en marxa l’aparell dissuasiu de l’estat i el discurs de la por. I molt menys, vol debatre. I aquesta és la clau de tot el problema. No vol debatre perquè quan seus davant una altra persona a debatre amb ella la reconeixes. Reconeixes que està en igualtat per discutir amb tu. Quan a Catalunya el setanta per cent, almenys, de la gent està demanant el dret a decidir, l’estat encara nega el dret a debatre avui en un plató de televisió, demà a negociar en una taula, i en conseqüència, encara nega el dret a reconèixer Catalunya com a subjecte polític. Per això el debat d’aquesta nit entre Margallo i Junqueras és tan especial, i va causar un gran disgust al PP.
D’això van, exactament, les eleccions de diumenge: que Catalunya sigui reconeguda i pugui negociar d’acord amb el mandat de la gent. En una taula es negociaria, per exemple, com es fa per passar d’un passaport a un altre. O d’una agència tributària a una altra. Independència no és sinònim d’inseguretat jurídica. A Escòcia ja havien acordat un període transitori de 18 mesos.
Esclar, com més gran sigui el mandat de la gent, més ambiciós serà allò que Catalunya podrà negociar. L’única possibilitat de poder seure a la taula és que el ‘sí’ obtingui una gran victòria. A Espanya i a Catalunya no canviarà res si tot continua igual, o si el canvi no té prou força. Ara, esclar, Rajoy diu que ni amb vots ni amb escons no negociarà res. Sentirem aquesta fermesa fins al desembre, fins a les eleccions. Ves què han de dir. Però ja ho crec, que els nostres vots comptaran.
Acabo. Mas s’ha sortit amb la seva. Aquestes són unes eleccions plebiscitàries. Això és el més semblant a un referèndum legal que mai hagi fet Catalunya. I per tant, tots els partits han hagut d’adaptar-se a la realitat, de bona o mala gana. El de diumenge és, per tant, un vot que toca opcions personals íntimes, i per a algunes persones i per a algunes relacions personals o familiars, aquests eleccions toquen alguns tabús de relació. Crec que això és un gran servei de Catalunya a la democràcia, i, si se’m permet, a la democràcia espanyola. Si algú s’ofèn per debatre la independència de Catalunya, és que ha d’aprendre a entendre, a escoltar, a debatre. Ocultar el debat en nom de la convivència va en contra de la convivència. Perquè el debat no se’n va. I perquè l’acte de no triar ja és una elecció en ell mateix.
