La vaga de fam i la veu de la consciència
Arran de la vaga de fam dels quatre dirigents independentistes catalans, s’han tornat a posar sobre la taula els temes de l’acció no-violenta i la desobediència civil. La vaga de fam com a forma de protesta es remunta a la Roma precristiana, però és una estratègia que Mahatma Gandhi va renovar i remodelar com una forma de lluita no-violenta contra l’opressió i la injustícia. No obstant, Gandhi tenia un concepte molt definit del dejuni i no va convidar tothom a fer-ne. Segons ell, “l’arma del dejuni no es pot fer servir a la lleugera. Fàcilment pot tenir regust de violència, tret que sigui utilitzada per un expert en aquest art. Jo afirmo que en soc un artista”. Per a Gandhi, la vaga de fam era una arma fantàstica per exercir el satyagraha, i no s’havia de fer servir de manera il·legítima. En aquest sentit, considerava que els dissidents no han de dejunar amb una finalitat egoista. “Un dejuni que es fa per obtenir diners d’una persona o per aconseguir un objectiu personal equivaldria a l’exercici de la coerció o la influència indeguda. Jo defensaria sense vacil·lació una oposició a aquesta influència indeguda”, va escriure Gandhi el setembre del 1933 al seu diari setmanal, anomenat Harijan. Mahatma Gandhi va fer 17 dejunis durant el moviment per la llibertat de l’Índia, i en alguns casos va posar en perill la seva vida. El 12 de gener del 1948, a Nova Delhi, Gandhi va emprendre el seu últim dejuni exitós, amb el qual volia convèncer els hindús i els musulmans d’aquesta ciutat que treballessin a favor de la pau. El 30 de gener, quan feia gairebé dues setmanes que havia acabat el dejuni, va ser assassinat per un extremista hindú mentre anava cap a una pregària vespertina.
Mahatma Gandhi considerava que la vaga de fam era un acte de noblesa espiritual. Per a ell, era un acte d’autodepuració. Tot i que tenia una perspectiva menys espiritual que Gandhi, Gene Sharp, el teòric nord-americà de la no-violència pragmàtica, va veure en la vaga de fam un mètode eficaç, entre altres coses, d’acció no-violenta. Referint-se a les famoses i funestes vagues de fam de Bobby Sands, que tenia 27 anys, i tres dels seus companys de l’Exèrcit Republicà Irlandès, Sharp va definir aquest mecanisme d’acció com una “tàctica de xoc polític”. Segons Sharp, el que va fer que les vagues de fam de la presó de Maze de Belfast fossin especials va ser que “van ajudar a convertir la indiferència en una mena de repulsió”. Tot i que la vaga de fam de l’IRA va acabar amb la tràgica mort de Bobby Sands, el maig del 1981, va marcar l’inici d’un llarg procés de politització del moviment republicà a Irlanda. El moviment republicà va enfilar un camí que en última instància conduiria a un alto el foc, un acord polític i un repartiment del poder. Finalment, els independentistes irlandesos van arribar a la conclusió que la violència havia esdevingut contraproduent.
No és sorprenent que els independentistes catalans hagin considerat sempre que la violència no és el camí adequat. No podem dir el mateix del govern espanyol i alguns partits polítics espanyols. Segons Human Rights Watch i altres organitzacions de drets humans, la policia espanyola va usar una força excessiva a l’hora d’enfrontar-se als manifestants a Catalunya el 2017 i el 2018: va utilitzar porres contra manifestants que no suposaven cap amenaça i els va causar múltiples ferides. No cal dir que fins ara la violència no ha estat mai al costat dels independentistes. De la mateixa manera, l’objectiu dels presos catalans que feien vaga de fam no era incitar a la violència, sinó al diàleg i a una futura acció no-violenta. Les revolucions s’acostumen a mesurar per la sang i els màrtirs que provoquen. L’esperit d’independència català es mesura per la seva no-violència.
Ara bé, ¿què es necessita perquè els catalans paeixin les humiliacions polítiques, els atacs físics i l’empresonament amb l’esperança que els unionistes entenguin el seu punt de vista? Per a Martin Luther King, “l’home fort és l’home que no vol tornar el cop, que sap defensar els seus drets però, en canvi, no torna el cop”. Així és com el llegat de la victòria moral que engendra el canvi no-violent s’ha imposat una vegada i una altra. Actualment s’està produint a Catalunya. En conseqüència, la vaga de fam dels líders independentistes empresonats ha sigut un acte moral que perseguia crear una crisi i alimentar una tensió perquè una comunitat que s’ha negat constantment a negociar es vegi obligada a afrontar el problema. També ha tendit a donar dramatisme a un tema, el de la independència catalana, que ja no es pot ignorar.
Henry David Thoreau, l’escriptor nord-americà, ecologista i activista social, va moure Mahatma Gandhi a manifestar-se en contra de les mesures racistes i injustes del govern sud-africà. Gandhi va organitzar la seva lluita fent una vaga de fam de sis dies. És sabut que el mateix Thoreau va passar una nit a la presó de Concord per haver-se negat a pagar l’impost al sufragi. Thoreau va creure que aquest impost fomentava la guerra entre els Estats Units i Mèxic i l’expansió de l’esclavitud al sud-oest. Thoreau esperava que la seva estada a la presó i el fet que es negués a pagar l’impost al sufragi sensibilitzés els ciutadans de Massachusetts sobre aquests problemes. El famós filòsof nord-americà Ralph Waldo Emerson va visitar Thoreau a la presó. La trobada es va fer famosa perquè Emerson va preguntar a Thoreau: “Henry, per què ets aquí?”, i Henry David Thoreau va contestar: “Waldo, per què no ets aquí?”. Més endavant, Thoreau va escriure: “Sota un govern que empresona injustament, el lloc on ha de ser un home és precisament la presó”. ¿On hem d’anar a buscar justícia en el món actual? Hem de recórrer a la Casa Blanca, al Kremlin, al Palau de l’Elisi i al Parlament espanyol o, a la manera de Thoreau, hauríem d’anar a buscar-la entre el moviment #MeToo, els dissidents russos, els 'armilles grogues' francesos i els líders de la independència catalana que han fet la vaga de fam? La resposta no depèn de les condicions de vida que ens ha brindat el destí, sinó que és el resultat de negar-nos a mantenir en silenci la nostra bona consciència. Aquest és l’últim àmbit que ens queda per defensar la humanitat.