Reinventar Voltaire contra el fanatisme

Fa gairebé sis anys, el 7 de gener del 2015, dos jihadistes francesos, els germans Kouachi, van assassinar vuit empleats del diari satíric Charlie Hebdo, van ferir onze persones i es van escapar després de cridar: “Hem venjat el profeta”. Aquell mateix dia, molts francesos es van reunir a la plaça de la Bastilla i van brandar el Tractat sobre la tolerància de Voltaire, que es va convertir immediatament en el llibre francès més venut. En les últimes setmanes, França ha sigut testimoni d’una nova onada d’atacs terroristes en nom del fonamentalisme islàmic, que ha segat vides innocents de la manera més horrible. L’esfereïdora decapitació del benintencionat professor Samuel Paty el 16 d’octubre, un atac similar contra una dona de 60 anys i dos més a la catedral de Notre-Dame de Niça dues setmanes després van ser actes de violència i fanatisme premeditats. En el seu homenatge a la memòria de Samuel Paty, el president francès, Emmanuel Macron, es va referir indirectament a Voltaire i va subratllar que “la Il·lustració no deixarà de brillar mai”.

Sembla que amb l’auge del fanatisme a tot el món, i no només en la seva forma musulmana, hindú o cristiana, la necessitat de llegir i reinventar Voltaire es fa sentir més que mai. Reinventar Voltaire significa dur a terme una doble reflexió, en concret preguntar-se què significa avui estar compromès contra el fanatisme en un entorn global i meditar sobre la llibertat de pensament com una forma de mirar críticament el nostre món lluny dels estereotips i els guetos mentals. D’aquesta manera, el que podem aprendre de Voltaire és que no és el que pensem, el que ens dona llibertat, sinó la manera de pensar-hi. La llibertat de pensament és, per tant, el terreny comú de totes les escoles filosòfiques: només són filosòfiques amb aquesta condició. Aquest és el gran paper de la filosofia; és sobretot una afirmació de la llibertat de pensar. Voltaire en va ser ben conscient quan va criticar totes les formes de fanatisme. I, precisament, el fanatisme, per a Voltaire, s’oposa a l’esperit crític i filosòfic; no pot conduir a la veritat i la justícia, perquè la persona fanàtica creu sense pensar per ella mateixa. Per definició, el qui s’entrega a la idolatria i la servitud de pensament i arriba a assassinar és un fanàtic. Per això, Voltaire va entaular una guerra implacable contra el fanatisme que va aparèixer principalment en els abusos de l’Església catòlica. A més, una de les preocupacions de Voltaire era la defensa dels que no tenen veu i que sovint són víctimes de l’extremisme religiós. De la mateixa manera, en el seu Tractat sobre la tolerància (1763), Voltaire aprofita per criticar severament la intolerància dels catòlics envers els protestants. Segons Voltaire, l’actitud irresponsable dels homes de Déu va provocar tractaments inhumans durant uns quants segles.

Com podem veure, l’obra de Voltaire és en molts sentits una obra contra el fanatisme i a favor de la tolerància. En un diàleg entre un anglès i un espanyol, publicat el 1764 al seu Diccionari de filosofia, Voltaire va escriure el següent en defensa de la llibertat d’expressió, agafant Anglaterra com a exemple: “A Anglaterra només hem sigut feliços quan tothom ha guanyat el dret a dir el que pensa”. El punt clau de Voltaire aquí és admetre que un ha de poder expressar el seu desacord en l’espai públic, on les divergències són permeses i benvingudes. I aquesta és la idea que tenim avui de la llibertat d’expressió, quan Charlie Hebdo critica de manera voluntària i indiscriminada les religions en un diari que exemplifica l’espai públic. El que Voltaire afirma en general sobre la llibertat d’expressions divergents, ell mateix ho va practicar respecte a aquells amb qui no estava del tot d’acord. Un bon exemple és el que va escriure sobre el filòsof francès Helvetius, contemporani seu: “M’estimava molt l’autor del llibre De l’esprit. Aquest home era millor que tots els seus enemics junts; però no he donat mai per bons els errors del seu llibre, ni les veritats trivials que va expressar emfàticament. Quan uns homes absurds el van condemnar per aquestes mateixes veritats, em vaig alinear totalment amb ell”.

Potser aquesta és una de les raons per les quals ara més que mai hem de tornar als clàssics de totes les cultures, que ens han ensenyat a enfocar de manera més plural i dialogant les idees que no compartim. La veritat és que si no entenem la barbaritat d’un assassinat amb motivacions religioses o ideològiques, tant si és contra un musulmà com si és contra un hindú o un jueu, encara no hem après ni les beceroles d’una civilització pluralista. A diferència del que molts podrien pensar, grans figures de la independència índia, com Gandhi, Tagore i Ambedkar, van criticar les formes de fanatisme secular i religiós. Gandhi creia que “ni tan sols els ensenyaments de l’Alcorà poden estar exempts de crítiques". "Tota veritable escriptura només hi guanya, amb la crítica. Al cap i a la fi, no tenim cap altra guia que la raó per dir-nos què podem considerar revelat i què no”. Com en el cas de Voltaire, va sostenir que una persona que creu en la Veritat i en Déu no pot anar a una mesquita, una sinagoga, un temple o una església un dia i l’endemà alimentar l’odi i la violència. Llegir Voltaire avui com a crítica de la violència religiosa ens ajuda a avaluar a fons la filosofia de Gandhi, contrària a les diverses formes del fanatisme religiós i el comunalisme. Al cap i a la fi, les religions no només tenen a veure amb les nostres creences, sinó també amb el que en fem.

Traducció: Marc Rubió Rodon