Ramón Campos / Elías León Siminiani: “Quan vam anar a Alcàsser, vam constatar que la ferida seguia oberta”
Entrevista al productor i director de la docusèrie ‘El caso Alcàsser’
BarcelonaÉs un tàndem que funciona. Es nota a les seves produccions i també a l’entrevista: parlen amb complicitat mútua, però cadascú des de la seva visió complementària. El caso Alcàsser ha servit per reflexionar, ja a pilota passada, sobre com aquell triple crim va tenir una sèrie de conseqüències que encara arrosseguem avui.
¿La docusèrie era un projecte propi o es va tractar d’un encàrrec?
Ramon Campos: Era un projecte que l’Elias i jo vam proposar. Vam repassar els casos famosos que s’havien produït a Espanya i era clar que el d’Alcàsser va impactar molt tota la nostra generació. Com que Netflix havia comprat abans El caso Asunta, de seguida ens van dir que endavant.
Quin aspecte els interessava més?
Elias León Siminiani: Volíem aixecar la crònica d’un crim que passa en una societat determinada i en un moment determinat. Examinar l’impacte enorme que va tenir i que arriba fins avui. De fet, un dels eixos és el tractament mediàtic que va merèixer el cas i que encara es recorda. Tant el 1992, amb el crim, com cinc anys més tard quan es va celebrar el judici. Recordem que és el primer cop que a Espanya ens trobàvem en tot un judici en paral·lel. I això, al nostre treball, acaba sent tant o més important que el mateix crim, perquè el tractament mediàtic va instal·lar unes nocions que encara duren.
Quines prevencions van adoptar, per no caure justament en la pornografia emocional?
R.C.: El primer que vam fer, abans fins i tot de començar a investigar, va ser contactar amb les famílies i als seus representants legals per explicar-los què volíem fer. Coneixien El caso Asunta i entenien que allà havíem mostrat molt de respecte per les víctimes. Això ens va servir de targeta de visita. I, després, aplico severament una norma personal. Tinc dues bessones de vuit anys. No vull que, quan en tinguin 18 i vegin el que fem a la productora, em puguin retreure res. Seguint aquesta guia, és difícil equivocar-se.
E.L.S.: Després, cal tenir en compte el pas del temps i la mirada que donen els gairebé 30 anys que han passat. Avui podem mirar amb serenor les imatges que es van emetre, per analitzar-les i contextualitzar-les.
R.C.: Fa 26 anys que el cas, ni que sigui a onades, està viu. I quan vam anar a Alcàsser, vam constatar que la ferida seguia oberta. No ha cicatritzat.
En algun moment, apareixen al davant de la càmera. Per què es fan visibles?
R.C.:És una manera d’aconseguir que l’espectador es posi en la nostra pell.
E.L.S.: A la fossa de La Romana hi he anat uns quinze cops. El primer cop, el Ramón em va dir: ho farem en un Opel Corsa del 1992, perquè una de les teories conspiratòries diu que és impossible que un cotxe així pogués fer aquell recorregut. En vam trobar un i el vam fer baixar des de Lleida. I sí, vam aconseguir arribar. Ara, ¿com estava la carretera aleshores? Havia plogut? Cada pregunta et pot portar a un límit sobre la seva certesa que, a vegades, és impossible de travessar.
R.C.: Mostrem el que hem experimentat, que no vol dir que sigui la veritat. Però l’emoció que et proporciona la descoberta es traspassa al documental.
Les infografies donen molta personalitat a la sèrie.
E.L.S.: Nosaltres teníem tres o quatre principis bàsics. Que no hi hagués recreacions. No volíem que es veiessin representades les nenes en cap situació, amb actrius o ninots. Tampoc no mostrem imatges dels cadàvers. A partir d’aquí, vam imaginar el grafisme com a suport per poder imaginar i omplir els espais.
Per què van rebutjar recórrer a les recreacions?
E.L.S: Primer, per respecte. Però també perquè la sèrie té el pas del temps al seu centre nuclear. A nivell filosòfic i ontològic. Una persona intentant recordar en la seva memòria el que va passar... això s’anul·la si ho poses en escena, amb el llenguatge de la ficció. Ens hem trobat casos de testimonis que es contradeien, i això és interessant. No vol dir que l’un menteixi i l’altre, no. És que cadascú ho recorda genuïnament d’una manera. Quan m’adonava d’alguna inconsistència, tenia el dubte de si ensenyar-l’hi al testimoni. Potser el perdia, o pensava que l’estic confrontant...
El cas va generar diferents teories de la conspiració. Quin criteri han seguit per abordar això?
R.C.: No entrevistem experts. Tots els que hi surten és perquè han viscut el cas d’alguna manera o hi han estat implicats.
E.L.S.: Sobre aquest punt, el que em sobta a mi és que no neix d’un llibre que escriu algú: es crea al prime time de la televisió.
Molts dels que van fer de caps de pista en aquell circ mediàtic han declinat participar-hi.
R.C.: Ells coneixien a fons el projecte. Van decidir que no era adequat i nosaltres ho respectem.
EL.S.: Compte, però, perquè hi ha gent que no apareix davant la càmera, però hi ha col·laborat molt. Com ara Pepe Navarro. Ell no volia sortir, perquè considera tancat aquest capítol de la seva vida, però les imatges del Mississippi no es podien emetre sense el seu consentiment, i el va donar. Sense veto ni condició. “És història de la televisió, aquí les teniu i feu-ne el que considereu”, ens va dir.
El treball inclou imatges inèdites del judici. Com les van aconseguir?
R.C.: A Canal 9 el van gravar, però per una decisió d’aquelles que costa d’entendre, només els van permetre mostrar-ne uns fragments molt breus. Les cintes, perdudes, hi eren. I les vam trobar en unes caixes del que ara és À Punt.
E.L.S.: Però, esclar, eren més de 500 hores, així que vam haver de demanar a Netflix sis mesos més per poder processar tot aquell material. I ens els van concedir.