Ramon Maria Calderé: “A Segona B hi ha molts jugadors que es pensen que ho saben tot”

OlotRamon Maria Calderé (Vila-rodona, 1959) està de sort. L’Olot, l’equip que entrena a Tercera, ha aconseguit l’ascens a Segona B. És la cinquena vegada que, com a entrenador, aconsegueix que el seu equip pugi a la Divisió de Bronze. A més a més, suma set campionats de Lliga, comptant les diferents categories que ha entrenat. Mai, però, a Segona A, la divisió a la qual somia entrenar algun dia. Enèrgic i sense pèls a la llengua, parla del seu club actual, de la seva carrera com a entrenador i de les traves que es troba als vestidors que ha dirigit.

El president de l’Olot em deia que estava molt content perquè s’ha tancat la temporada sense veure cap targeta vermella. Ni l’equip… ni vostè.

I estic totalment d’acord amb el president! Reconec que per a mi era un aspecte que havia de millorar. Per al col·lectiu arbitral no era un entrenador fàcil. Havia tingut alguns episodis fa uns anys i em vaig adonar que havia de canviar. Aquest any m’han ensenyat dues grogues però no he tingut cap expulsió. És la primera temporada que em passa. Perquè als entrenadors gairebé sempre ens acaben expulsant un cop a l’any. I en el tema dels jugadors, doncs també és destacable. És un dels valors del club i m’ho van remarcar abans de fitxar.

Com és que va anar a parar a Olot?

No volia marxar de Catalunya. Tenia una oferta de Castella i Lleó però ja portava set anys fora de casa i volia tornar. De l’Olot me n’havien parlat meravelles com a club i institució. Em deien que tenia ganes de créixer. Jo buscava un club d’acompanyant que poguéssim ser com una parella per arribar a una fita. Vull entrenar a Segona A. No m’han donat l’oportunitat directa i, per tant, l’única manera que tinc d’aconseguir-ho és agafar un equip de Segona B i obtenir l’ascens. Ja sigui l’Olot o un altre club. Tant de bo pugui ser aquí.

Per què em diu Segona A i no Primera?

Perquè per a mi ja seria una fita arribar a un món professional com a entrenador. Com a jugador ja ho vaig fer tot. Per això, la Segona A ja seria una categoria apropiada per les meves capacitats. I, després, d’allà a Primera només hi ha un pas. Però vaja, això últim no m’ho marco com a objectiu principal.

I a l’estranger?

I tant! Per què no? Hi ha hagut gent que m’ho ha demanat però jo tinc un handicap important: l’idioma. No parlo anglès. De totes maneres, el meu objectiu seria assolir la fita a Espanya. Porto molts anys treballant-hi.

Fins a quina edat es veu entrenant?

Això depèn de l’energia, del cap, de la il·lusió, de l’empenta… I plegaré quan ja no ho tingui. Luis Aragonés, que en pau descansi, va entrenar fins als 68! Per a mi això és una feina, encara que siguin categories amateurs. Em paguen una quantitat i visc bé. Si anés a ser director d’una oficina de La Caixa cobraria el mateix que aquí. Per tant, prefereixo fer aquesta feina, que m’apassiona. És que no sé pas què faria, si parés. Podria estar a Cambrils a la platja i descansar, però al cap de 3 o 4 mesos no sabria pas què fer. Necessito treballar. M’agrada.

Parlant d’entrenadors. Vostè va marxar del Barça l’estiu que va arribar Cruyff. Què en recorda?

Vam coincidir tres mesos… Jo tenia tres anys de contacte i em va dir que, si volia, em podia quedar. Però em va advertir que jugaria poc. Va voler ser directe. I jo, que llavors tenia 29 anys i havia arribat tard al futbol, volia ser feliç jugant. I vaig anar al Betis. A més, ja havia estat a la selecció, a l’Eurocopa, al Mundial. I havia guanyat una Lliga i una Copa.

Abans als entrenadors se’ls escollia per guanyar. Avui es parla de l’estil. Vostè, amb quin sistema s’identifica?

Jo el que vull és que el jugador entengui el futbol. Vaig llegir un llibre del Michael Jordan que ho explicava. Ell tenia les condicions per jugar a bàsquet però va trobar un entrenador que el va saber fer millor. Això és el que intento fer jo també, que el jugador interpreti el futbol. Que millori com a jugador.

Vostè va ser jugador professional. I va passar pel Barça. ¿Això l’ajuda a l’hora d’entrenar? Vull dir, ¿és com un prestigi de cara al futbolista?

A Tercera no tant. A Segona B passa que hi ha molts setciències, molts jugadors que es pensen que ho saben tot. És una categoria perillosa, en aquest aspecte. Hi ha jugadors que ho accepten perquè pensen que és un trampolí per pujar a Segona A. I d’altres que han baixat d’una categoria, de Segona A o Primera, i els veus ressentits. Es nota. Com que han jugat a nivell professional, a vegades no estan d’acord amb la tàctica o el sistema. Però el que mano soc jo i intento convence’ls amb arguments. Manar és fàcil, però convèncer és més difícil. Jo intento fer-ho.