La democràcia, ni jutjada, ni condemnada

Catalunya es percep com un greu problema per a l'Estat, i en qualsevol cas un problema que no sap afrontar.

Pedro Sánchez, renunciant a la majoria de la moció de censura, ha triat situar-se en el relat territorial de la dreta, sense cap més proposta que aplicar el 155. Anhela els vots de Ciutadans. La política espanyola no projecta cap escenari constructiu, opta per forçar el llenguatge i els marcs mentals i per insistir en les amenaces. Catalunya només com un problema d’ordre públic i de convivència. Igual com feia Rajoy.

L’orgull ferit i ostentar el monopoli de la violència poden portar a l’autoengany, però l’independentisme no ha estat derrotat, ni ho serà. La reivindicació d'una solució democràtica que inclogui la possibilitat d'esdevenir estat no caurà de l'agenda. L’arrelament i la capacitat de resistència del moviment són molt més profunds.

Ara estem pendents del que diguin els jutges en una sentència que marcarà un abans i un després, sigui quin sigui el seu contingut. I no ho oblidem, donarà pas a més processos als tribunals, a més persones afectades. Des de fa temps som en una fase lenta, en una realitat i en un registre nous que cal assumir. Davant la sentència, l’independentisme necessitarà parlar i actuar amb serenor i amb el cap fred, no de forma visceral o reactiva. Malgrat l’impacte emocional que comportarà, el moment demana fermesa, però alhora intel·ligència col·lectiva, visió de conjunt i mirada llarga.

Cal continuar, cal prendre consciència de les pròpies fortaleses –però també de les febleses–, cal interioritzar els aprenentatges dels darrers anys, cal renovar idees i raons amb voluntat de seguir superant línies vermelles, i cal escoltar, buscar suports i construir aliances arreu, especialment on ara no les tenim. Ens queda molta feina per fer, i és evident que necessitarem tornar a fer i a demostrar moltes coses, com també ho és que ens caldrà fer-ne de diferents, i de ser més de tot: exigents, inclusius, pragmàtics, determinats, generosos...

Els jutges decidiran, sí, però sabem que la nostra voluntat persistirà. Perquè Catalunya continuarà tenint els mateixos problemes estructurals, continuarà necessitant les eines pròpies d’un estat modern per fer-hi front d’una manera plena, i perquè l’ambició constructiva i el compromís polític de la seva societat no només restaran intactes sinó que seran més forts.

Les properes setmanes tenim l’oportunitat d’expressar de nou aquesta fortalesa, aquesta voluntat, d’afirmar que aquí no hi ha renúncies sinó creença en el futur. Fem-ho al carrer, a les institucions i a les urnes el dia 10 de novembre. És necessari que la societat catalana també dicti la seva sentència, des de la certesa que aquesta voluntat de llibertat i de democràcia no pot ser ni jutjada ni condemnada. Que ha de poder ser expressada, i que serà expressada, més aviat que tard, perquè és justa, perquè és legítima i sobretot perquè ni volem ni podem renunciar-hi.