Reaccionar a la pobresa

Cada cop més, l’acció política dels estats i de la Unió Europea se centra a fer créixer l’economia. Es justifica argumentant que el creixement és la millor forma de garantir el benestar de les persones, perquè així la gent té feina i un poder adquisitiu suficient.

Administracions i institucions es preocupen, sobretot, per indicadors com el PIB, la inflació, els índexs borsaris, la prima de risc que condiciona el finançament dels estats i les seves economies, les ràtios de solvència bancària, etc. Hi podríem incloure, en aquesta llista, la taxa d’atur, tenint en compte que també és indicador del dinamisme econòmic i, si es vol, del risc de convulsió social.

D’altra banda, existeixen institucions i convencions clares i específiques sobre com s’ha actuar en funció de determinades fluctuacions de diferents indicadors. Per exemple, el Banc Central Europeu vetlla per una inflació continguda i pels índexs de solvència bancària, a més d’injectar liquiditat al sistema quan es percep que el crèdit no flueix. També les institucions polítiques intervenen amb contundència i amb tots els mitjans possibles, quan determinats indicadors fluctuen en excés, amb l’objectiu de garantir l’estabilitat del sistema financer.

És a dir, tot el sistema està molt organitzat davant les fluctuacions de certs indicadors econòmics. Tot el contrari del que passa amb altres tipus d’índexs. Què més farà falta per determinar unes pautes i criteris semblants que ens facin intervenir davant d’indicadors com els que ha fet públics l’Institut Nacional d’Estadística, els quals mostren que el 29% de la població està en risc de pobresa o exclusió social? Una xifra que arriba alarmantment al 34% en el cas de la infància. Quines mesures i criteris es plantegen els estats o la UE quan es coneix que el coeficient de Gini (un dels índexs més estables que existeixen per mesurar les desigualtats en les rendes personals) ha crescut dos punts en un any (del 2012 al 2013), segons l’OCDE?

Aquestes xifres es tradueixen en situacions concretes. Un de cada tres infants pot passar gana o s’alimenta malament, passa fred, viu en condicions inestables d’habitatge, vesteix i calça amb el que li donen (fet que pot significar ser el blanc de la riota dels companys), difícilment surt del barri a l’estiu i a casa seva no el poden ajudar amb els deures ni hi ha un clima que afavoreixi la cultura. Totes aquestes circumstàncies en la vida quotidiana d’un nen o nena acaben provocant malestar, inseguretats, alteracions emocionals i un baix rendiment escolar que pot tenir greus conseqüències en el seu futur professional i personal.

Quina institució internacional hi ha que pressioni els governants perquè gravin l’economia financera per pal·liar-ho? Quina força tenen les organitzacions que denuncien aquest empobriment en les condicions de vida de moltes persones? Les carències d’avui comportaran problemes de salut, de desenvolupament personal, d’aprenentatges i fins i tot el desaprofitament del talent, que suposarà menys desenvolupament col·lectiu en un futur.

Per justícia amb els més vulnerables, per equitat social, fins i tot si veritablement es vol regenerar la vida democràtica, no podem quedar insensibles davant determinats indicadors. Hem de ser prou capaços de percebre el patiment humà que hi ha darrere determinades xifres i exigir respostes contundents i eficaces. Fixar impostos sobre l’especulació financera, empaitar els fons refugiats en paradisos fiscals, invertir en les persones en lloc de fer-ho en trens d’alta velocitat amb destins que garanteixen una baixa rendibilitat de l’explotació ferroviària, aquestes són algunes mesures que caldria prendre urgentment.

Tota ineficiència en aquest moment és una indignitat contra les persones que han d’esperar massa a accedir a les rendes mínimes d’inserció, menjar de la solidaritat social o passar fred perquè entre els “peatges energètics” no se n’hi ha volgut incloure un que, amb un percentatge baix, els garantiria un mínim benestar.

Es fa difícil constatar la pobresa infantil mentre la preocupació del poder real són indicadors macroeconòmics que s’orienten al màxim guany financer amb l’excusa que el creixement econòmic comportarà un augment del benestar. Aquesta preocupació deslegitima la política i, per damunt de tot, tolera el patiment de moltes persones.