"Les dones no som només el públic: tenim veu i se'ns ha d'escoltar"

"Em vaig trobar, des de molt jove, que alguns homes em volien fer mal: tant se valia com fos o el que fes. Ha arribat l'hora d'explicar-ho –diu l'escriptora Rebecca Solnit des de casa seva, a San Francisco–. He escrit sobre la violència contra les dones des del 1985. Des de fa un temps m'ha interessat veure les formes menys agressives d'aquesta agressivitat cap a nosaltres. Són situacions que et fan canviar la manera de pensar, et van reduint i minant la moral". Fins ara, l'autora nord-americana havia denunciat el menyspreu cap a les dones en assajos i articles periodístics –"des de les estadístiques i les dades", comenta–, però al seu nou llibre ha volgut mirar cap a la seva pròpia experiència vital. El volum de memòries Records de la meva inexistència serà publicat per Angle Editorial al març en català, tot i que en castellà acaba d'arribar a través de Lumen.

Al seu nou llibre, l'autora d'Els homes m'expliquen coses i Esperança dins la foscor recorda que ser "una dona jove significa enfrontar-se a la pròpia aniquiliació de multitud de manera, a fugir d'ella mateixa o a conèixer-la, o totes tres coses alhora". Solnit diu que la seva "utopia és arribar a tenir una democràcia de veus, on tothom pugui ser escoltat i hi pugui participar". A les dones se'ls ha negat històricament la veu –no és cap secret dir que encara ara passa–, i la lluita contra aquesta invisibilització ha sigut un dels cavalls de batalla de l'autora, que va inspirar el neologisme mansplaining per definir aquells homes que insisteixen en explicar a les dones coses que elles coneixen millor que ells.

Deixar enrere el 'mansplaining'

A Solnit mateixa li va passar quan un home no tenia en compte l'opinió de l'autora sobre un llibre que ella mateixa havia escrit i insistia en imposar el seu criteri. "Els homes potser fan menys mansplaining perquè ara són més conscients que aquesta actitud pot fer riure –diu l'autora–. L'actitud de l'home no ha de ser sempre la del conferenciant. Les dones no som només el públic: tenim veu i se'ns ha d'escoltar".

Solnit recorda que la conducta del mansplaining no es dona només en situacions íntimes i familiars. "Si una dona explica que l'han amenaçat de mort, se l'ha d'escoltar, perquè molt probablement digui la veritat". En aquest punt recorda com s'ha qüestionat algunes de les veus del Me Too o, més recentment, el debat que han obert les paraules de la congressista Alexandria Ocasio-Ortez, que arran de l'assalt al Capitoli del 6 de gener ha reviscut el trauma d'haver sigut víctima d'un atac sexual anys enrere.

Poder decidir i tenir control sobre el propi cos

"Sempre ens referim al feminisme com una cosa de dones, i és un error. Si no, del racisme només se'n podrien ocupar els que pateixen aquesta discriminació, i no ha de ser així, tampoc. El problema de l'avortament també s'ha d'universalitzar, no és cosa només de dones que es queden embarassades de manera imprevista". Solnit descriu el feminisme com el fet de "poder decidir i tenir el control del propi cos". La desigualtat en l'educació, en els recursos econòmics i la impossibilitat d'accedir a una cobertura mèdica universal són tres aspectes que desequilibren encara la balança a favor dels homes i que són una de les causes dels embarassos no volguts. També de la dificultat per aturar-los. "El consentiment ha d'arribar a ser una qüestió cultural, no només legal", continua l'autora, que ha volgut recordar també que "el gènere no té a veure únicament amb els genitals": "Cal tenir en compte també els cromosomes, les hormones, les característiques sexuals primàries i les secundàries, el cervell, el caràcter –afegeix–. Les categories no són tan senzilles".

"No podem separar l'alliberament de les dones del patriarcat de l'alliberament per part del moviment queer i trans de la presó del binarisme", afirma també l'autora. Nascuda a San Francisco el 1951, Rebecca Solnit reconeix haver tingut sort de néixer en una ciutat "on els homes poden ser càlids, afectuosos i comprensius". "No hi ha cap problema amb el fet de ser un home, sinó amb el patriarcat", continua. I és que, segons l'escriptora, "fins i tot els homes heterosexuals necessiten alliberar-se, el preu que s'ha de pagar per tenir el poder també els passa factura: en aquest sentit el feminisme també els ha ajudat".

Durant l'últim any, amb les restriccions de mobilitat i el confinament a causa del covid-19, Rebecca Solnit ha vist com "la desigualtat a les cases ha tornat a créixer". "Les dones amb fills que viuen amb homes fan molta més feina a casa que ells –explica–. Desastres com la pandèmia revelen qui és fort i qui és dèbil a les nostres societats. Una pregunta important que ens hem de fer és com podem crear un món després de la pandèmia que respecti millor els drets de les persones que tenen cura dels fills".