Homenots i donasses

Una recepta secreta per aixecar l'imperi del Kentucky Fried Chicken

L'olla a pressió i el model de franquícies van portar la imatge del coronel Sanders a tots els racons dels Estats Units

Una dona passa davant d’un rètol de KFC, símbol de l’èxit global de les cadenes de menjar ràpid com McDonald’s, KFC i Burger King al sud-est asiàtic.
3 min

Dins del club dels sis del fast food nord-americà, només una d’aquestes grans multinacionals ha associat la seva marca a una persona real. És el cas de KFC (antigament Kentucky Fried Chicken), i ho ha fet amb la figura del coronel Harland Sanders. McDonald’s fa servir la lletra ema com a logotip, Subway les fletxes a la primera lletra i a la darrera, Domino’s una fitxa de dòmino amb la numeració 1-2, Burger King una hamburguesa i Pizza Hut un barret que alhora és una teulada. En canvi, la firma KFC fa servir la imatge d’un senyor amb bigoti i barbó estil Buffalo Bill, ulleres clubmaster i llacet al coll: un senyor a qui anomenen Colonel Sanders. Es podria pensar que aquest personatge és una mena de mascota de la cadena, però res més lluny de la realitat, perquè el personatge va existir i va ser el fundador de KFC. El seu nom, Harland David Sanders, coronel de l’estat de Kentucky.

Nascut en una família de l’Indiana rural, va haver de treballar en les feines més diverses des de ben jove. La mort prematura del seu pare havia complicat les coses a casa i la nova parella de la seva mare sembla que no el va satisfer gaire, de manera que va abandonar la casa familiar ben jove per encetar tota una sèrie d’aventures personals en l’intent de guanyar-se la vida. Abans, però, havia après a cuinar per ajudar en les tasques domèstiques, un bagatge que serà fonamental per al seu èxit futur. Va passar un any a l’exèrcit, va treballar en una firma de trens de vapor (primer netejant les cendres dels motors i després com a fogoner), va vendre assegurances i pneumàtics Michelin... però el desenllaç habitual era ser acomiadat al cap de poc temps.

Entre els vint i els trenta anys va tenir tot un rosari de feines, fins que va decidir provar sort fent-se emprenedor. Però les coses no van anar més bé: el projecte de transport marítim pel riu Ohio va tancar quan es va estrenar un pont que li feia la competència i el negoci de llums de petroli va fracassar quan l’electricitat es va fer popular arreu. Poc després va ser contractat com a responsable d’una gasolinera, però amb la crisi dels anys trenta el negoci va haver de tancar. Aquest darrer semblava un fracàs més, però aquí va sembrar la llavor del seu futur triomf.

El 1930 la petroliera Shell li va oferir gestionar una altra gasolinera i aquest cop Sanders hi va afegir un servei de cuina amb receptes locals. Amb els anys, aquell servei es va convertir en el Sanders Cafe, de gran èxit a la zona. Una de les claus de la seva popularitat va ser la barreja d’herbes i espècies que afegia als seus plats –sobretot al pollastre– i que mantenia en secret. Va ser en aquell temps que el governador de Kentucky li va donar el títol local de coronel, que en el futur acompanyaria sempre el seu cognom. Encara abans d’acabar la dècada, Sanders va fer un descobriment que canviaria la seva manera de cuinar: l’olla a pressió, que a partir d’aleshores seria eina bàsica de la seva feina.

El restaurant funcionava, però els ingressos que proporcionava encara eren minsos. Calia fer créixer el projecte, i això ho va fer a la dècada dels cinquanta, quan es va llançar a l’aventura de buscar franquiciats per impulsar el model de negoci. Amb una velocitat del tot insòlita, en deu anys havia aconseguit una xarxa de sis-cents restaurants que es dedicaven a despatxar el seu pollastre amb marca pròpia, Kentucky Fried Chicken, assaonat amb la recepta encara secreta de les herbes i les espècies. L’èxit li va arribar certament tard –a l’edat en què la majoria de gent acostuma a jubilar-se– però va tenir de temps de construir una fortuna, perquè el 1964 va vendre el negoci per 2 milions de dòlars i es va quedar com a emblema de la cadena. El mateix any que va morir, el 1980, encara va recórrer milers de quilòmetres visitant els locals associats.

Com dèiem de bon començament, avui dia KFC forma part de les sis grans empreses de menjar ràpid disseminades pel planeta. Disposa de 24.000 restaurants en 145 països, i genera uns ingressos anuals superiors als 30.000 milions de dòlars. El 1982 la propietat va passar a la multinacional RJ Reynolds, que el 1986 la va vendre a Pepsico. Anys més tard, el 1997, Pepsico va fer un spin-off de tots els seus negocis de restauració agrupant-los sota l’ensenya Yum! Brands. Però malgrat els canvis, el perfil del mític coronel Sanders continua presidint tots els restaurants.

stats