Reconciliació, respecte, reconeixement?
Després de l’aplicació de l’article 155 per part del govern espanyol i de les eleccions del 21-D a Catalunya, apareixen dues propostes valoratives antagòniques en l’horitzó del 2018. La primera, liderada per les forces unionistes al crit de “ Ni un paso atrás ” ( Abc ), sembla demanar la rendició, la renúncia i la resignació dels seus oponents. “No acceptarem que ningú se salti la Constitució”. La segona, liderada per les forces independentistes, urgeix públicament una rectificació, una reparació i una restitució. Una rectificació de l’Estat, una reparació per als molts ferits de l’1 d’octubre en forma de disculpa del rei i de Rajoy i una restitució del Govern legítim i dels polítics que són a la presó.
Davant d’aquesta situació, ¿és possible activar o simplement proposar una nova tríada, la de la reconciliació, el respecte i el reconeixement? O, donada l’extrema gravetat del moment, això és ara com ara impossible?
Quan el 1990 es va produir el fracàs de l’acord del llac Meech al Canadà, que va negar l’estatut de “societat distinta” al Quebec i que va provocar la forta repuntada del moviment sobiranista quebequès i la proposta de referèndum per la independència, el gran filòsof Charles Taylor va escriure que la Constitució canadenca estava moralment acabada al Quebec i que de res serviria una operació de maquillatge o de façana si no s’aprofitava l’ocasió per definir un nou contracte polític entre el Quebec i el Canadà. “Amb la mort de l’acord de Meech, es va produir un canvi molt profund al Quebec. [...] El 23 de juny del 1990 la Constitució del 1867 va morir moralment al Quebec. [...] El gran problema del Canadà avui és que es mostra incapaç de reconèixer explícitament en els textos constitucionals el que des de fa tant de temps es viu de fet”.
Taylor explicarà com la dinàmica emocional favorable a la independència del Quebec calia trobar-la justament en un factor moral: la denegació de reconeixement i la manca de respecte del Canadà a la dignitat dels quebequesos. Com a conseqüència d’haver infligit el Canadà aquella dolorosa ferida i d’haver rebut aquell profund rebuig, “els ciutadans del Quebec ja no volen seguir vivint en una estructura que no reconegui plenament els seus objectius nacionals”.
De manera semblant, la sentència del TC el 2010 sobre l’Estatut de Catalunya ratificat el 2006 va provocar que el jurista Javier Pérez Royo afirmés: “L’Estatut de Catalunya [ja] no és l’Estatut de Catalunya. És l’Estatut del PP per a Catalunya, l’Estatut que el PP a través del Tribunal Constitucional va aconseguir imposar-li a Catalunya contra la manifestació de la voluntat expressament formulada pel Parlament de Catalunya i pactada amb les Corts Generals i contra la manifestació de voluntat del cos electoral de Catalunya expressada en referèndum.
No hi ha cap altra “nacionalitat” o “regió” de les que integren Espanya a la qual li hagi passat això. Únicament Catalunya s’ha vist sotmesa a aquesta humiliació. L’única que exerceix el dret a l’autonomia a partir no d’una norma aprovada pels seus representants democràticament elegits, pactada amb els representants de tots els ciutadans de l’Estat i ratificada en referèndum, sinó d’una norma imposada pel Tribunal Constitucional a instància del PP.
És aquesta humiliació la que explica l’1-O. Sense la sentència 31/2010, no hi hauria hagut 1-O. I és la fallida de la Constitució territorial que va produir aquesta sentència la que explica la magnitud del problema. La sentència 31/2010, formalment, va ser una sentència, però materialment va ser un cop d’estat” ( Eldiario.es, 2/10/2017).
La via de sortida per a l’atzucac canadenc va ser, en paraules de Taylor, la política del reconeixement. Davant una realitat plurinacional, calia respectar les exigències de viure en un estat amb una “diversitat profunda”, calia superar una noció monista de la sobirania i calia incorporar una noció de ciutadania ja no basada en la homogeneïtat o la uniformitat.
¿És acceptable avui això per part de l’estat espanyol, del seu govern i de la seva societat? Sense aquesta política del reconeixement aplicada ara a la realitat diferencial catalana, creiem que difícilment es podrà parlar de respecte i de reconciliació en els propers anys. I menys encara mantenint a la presó líders cívics i representants de les institucions democràtiques catalanes.
Seguint l’exemple canadenc, les condicions que farien possible la reconciliació i la lleialtat compartida entre Espanya i Catalunya serien almenys aquestes dues:
1) L’acceptació i el reconeixement d’un context plurinacional que atorga -com diria Taylor- la mateixa dignitat nacional a tots els membres. És a dir, que es reconeix en el marc d’un mateix estat l’existència d’una diversitat de nacions considerades amb igual dignitat.
2) Les lleialtats compartides en un estat plurinacional són possibles quan són l’expressió d’un procés polític que reconeix l’exercici de sobiranies compartides entre les diverses nacions que el conformen.
Fins ara, però, el govern espanyol es continua negant a reconèixer Catalunya com a nació i el TC ha afirmat que la carta magna no admet cap altra nació que no sigui la nació espanyola i no reconeix sobiranies superiors o inferiors a la seva pròpia. Fins i tot el concepte de nacionalitat, diferenciat del de regió i inclòs en la Constitució, s’ha anat restringint en la seva interpretació i les competències atribuïdes a la Generalitat s’han anat laminant.
Estem, doncs, davant d’un doble rebuig, el rebuig del reconeixement de Catalunya com a nació (malgrat que una majoria de catalans així ho defensin) i el rebuig a compartir sobirania (malgrat que una majoria de catalans així ho reclamin amb els seus vots a les urnes). En efecte, el principi d’autogovern reconegut en l’Estatut d’Autonomia esmenat pel TC accepta només un procés de descentralització política i administrativa, però l’element constitutiu del poder (o principi de sobirania) el continua localitzant exclusivament en l’Estat.
L’origen del problema cal trobar-lo aquí. I és d’aquí d’on hauria de partir qualsevol possible via de reconciliació futura.
