Reconstruir i ajudar

Si, efectivament, Espanya aconsegueix fons de la UE, siguin Mede o altres, o a través del deute bullit a 50 anys, aniran prioritàriament a compensar les despeses fetes o compromeses. Determinar on s’injecten diners en el teixit empresarial o social requereix encert. Hi ha dos paradigmes oposats: per a l’economia, posar diners allà on és més rendible fer-ho; per a la societat, allà on és més necessari. Espanya ho ha fet sempre de manera errònia. Ho demostra que fa més de 50 anys que el nostre dèficit públic i el nostre atur són el doble de la mitjana de la UE.

Fa pocs dies, Antoni Brufau i Josu Jon Imaz destacaven en un article la importància de promoure i invertir en la indústria per davant de qualsevol altre sector. A Espanya la indústria és el 16% del PIB. A Europa està per sobre del 19%. És la indústria la que crea un alt valor afegit i, per tant, ocupació de qualitat, la que permet exportar, la que en combinació amb l’activitat científica i tecnològica crea riquesa... la que protegeix l’ocupació en temps de crisi.

L’entorn econòmic necessari per fer possible tot això són, entre d’altres, l’increment de la inversió en R+D, que ara és del 60% de la mitjana europea, quan en realitat és la que estira l’activitat industrial; la formació professional, un 33% dels estudiants aquí mentre que la mitjana de la UE està per sobre del 46%; la política fiscal, que no incentiva prou la inversió productiva i tecnològica; el preu de l’electricitat, i les bonificacions per contenció d’emissions de CO 2, que són escasses, etc. Aquestes polítiques són necessàries perquè l’entorn fa créixer el teixit industrial, però possiblement no n’hi ha prou. Calen polítiques actives de priorització sectorial, innecessàries en un estat de la dimensió dels EUA, on l’activitat econòmica s’autoregula, però importants en una economia com l’espanyola, en què els efectes de la dimensió condicionen la neutralitat del mercat. La política industrial pública ha de ser correctiva, no seguidista de les tendències econòmiques predominants.

S’han d’identificar els sectors industrials que creen més riquesa i tenen potencial de creixement. Poden ser nous, start-ups, o madurs que necessiten modernització. Si es focalitzen els ajuts públics en aquests sectors, se’ls pot fer créixer per sobre de la mitjana -és la raó de ser d’aquesta política-. Els instruments són coneguts: finançament público-privat compartit de la recerca, programes de recerca públics competitius, creació de sòl industrial i parcs tecnològics i científics a preus bonificats i destí finalista, creació de centres d’assaig amb preus bonificats, etc.

Hi ha experiències dutes a terme a Europa, Suècia, Finlàndia, Baviera, etc., i a Espanya, al País Basc, amb èxit. No s’ha d’inventar res nou, sinó repetir experiències que han funcionat.

Espanya i Catalunya acabaran aquest període de crisi amb un atur superior al 20%. És a dir, quasi cinc milions de persones, amb un cost anual de 60.000 M€. Es pot crear una classe de persones amb dificultats objectives per tornar a treballar, especialment si l’atur s’allarga... La crisi és estructural i profunda. El treball té socialment dos objectius: permetre guanyar un salari i dignificar la persona a través de l’esforç personal. L’atur destrueix aquest segon atribut.

Quan el 1933 el president Roosevelt va iniciar el New Deal als EUA, després de la crisi del 1929, va crear feina per a molts amb salaris baixos i necessitat de coneixements mínims. Això va permetre construir una extensa xarxa federal de carreteres. Es varen construir nous embassaments, base de la producció hidroelèctrica clau per a la industrialització que arriba fins als anys 70 i 80. Es va buscar feina intensament per ocupar els aturats. Fins i tot netejar boscos.

Seria possible crear ocupació pública -assistència a les persones grans, obra pública, etc.- amb salari baix per a persones que, després d’un període llarg sense feina, hi haurien d’accedir obligatòriament per no perdre la prestació econòmica. En la mesura que l’economia creixés, aquestes persones deixarien aquesta ocupació de baix nivell per accedir a una altra de millor i més ben remunerada. Un programa com aquest no és incompatible amb el de l’ingrés mínim vital que promou el govern central. Hi ha persones que, per edat, malaltia o altres raons, no poden treballar. La crisi ens ha deixat bosses importants de pobresa, hi ha molts col·lectius que sense els ajuts del tercer sector, l’Església, la Creu Roja, etc., passarien gana.

Un programa d’aquesta amplitud requereix recursos, mitjans i planificació, que impliquen temps i costos, però que permetrien que una part de la ciutadania abandonés una situació precària per fer un treball útil.

No s’ha d’iniciar cap inversió o projecte que no tingui justificada la seva rendibilitat, per molt que creï ocupació o que es financi amb fons europeus. Ja hem malbaratat massa recursos fent aeroports i ports inútils o trens ràpids que circulen buits...

Probablement és complex emprendre un programa d’ampli i doble abast com el proposat: a) crear teixit empresarial i b) ajudar els més afectats per la crisi. Però és necessari. La crisi no serà un problema puntual ni menor, ni pel temps ni per l’impacte.