BarcelonaAbans de qualsevol altra consideració, cal acostar-se a la figura de Josep Maria Ballarín amb el respecte que mereix la generació més desgraciada de la Catalunya contemporània: la que va haver d’anar a la guerra amb divuit anys. I la que, en acabat, es va haver de sentir dir: “Sois catalanes y rojos. Lo peor del mundo. Yo soy militar y español. Lo mejor del mundo. Así os portéis vosotros, así me portaré yo”.
L’experiència de la Guerra Civil va fer de Ballarín un home capaç de comprendre, perdonar i estimar tots els registres de l’ànima humana. Per això va connectar tant amb tanta gent. A Ballarín –cognom aragonès de l’avi patern, nascut a Madrid–, lliçons, les justes: “A gent que ha cantat missa jo els preguntaria: 'A vostè el Líster ha estat a punt d’afusellar-lo? Ha estat en un camp de presoners? Ha sentit xiular les bales entre la bardissa? Ha estat traient oficials borratxos d’una casa de putes? Jo sí, però es veu que no serveix'”. No, no li va servir per guanyar ni porpres ni mitres. El novembre del 2013, quan l’ARA va pujar a entrevistar-lo a Gósol, reia a cor què vols repassant la seva trajectòria professional ascendent –literalment–: “Vaig començar a Barcelona, vaig continuar a Solsona, vaig seguir a Queralt i ara he arribat a la glòria de Gósol. Cada dia més amunt. Una carrera brillantíssima”.
Ballarín era un home culte –als 32 anys el van nomenar superior del seminari de Solsona– que dissimulava les seves llarguíssimes hores de lectura darrere de la sornegueria i d’un català de pagès, ric, recargolat, enginyós, un pèl passat de graciós, amb una displicència explícita per la jerarquia que encantava els creients postconciliars i un posat a mig camí entre el rector rural de jersei de llana gruixuda que fa veure que no s’assabenta de res i el bon vivant que es fuma un cigar al llit havent esmorzat. Una imatge d’antimodernitat que desesperava cosmopolites i menjacapellans, circumstància que, d’altra banda, a Ballarín li importava un rave: “Has de tenir una visió ponderada, equilibrada i ben enamorada de tu mateix. No t’has de prendre seriosament, que si no, estàs perdut”.
Ballarín va ser un popular personatge televisiu: va fer parella amb Mari Pau Huguet al 'Com a casa' i l’Albert Om li va dedicar un programa d''El convidat'. Ballarín va ser, també, el nom d’un fenomen editorial. Regalar un dels seus llibres era encertar-la segur entre molta gent, especialment la de la descripció de Rubert de Ventós: “De Convergència, catòlica, boletaire i sardanista”. Faltaria “barcelonista”, que era una de les passions terrenals del mossèn, juntament amb les mandonguilles. A Josep Maria Ballarín se li atribueix una apassionada definició: “El cel és un lloc on el Barça li fa un gol al Madrid cada minut”. En certa ocasió va declarar que abans de morir-se li agradaria sobrevolar el Pedraforca amb helicòpter. Tal dit, tal fet: un helicòpter del trànsit de Catalunya Ràdio el va dur a fer un parell de volts entre les pales de la muntanya. Va ser molt feliç.
A Gósol va comentar que, en fer 90 anys, va notar que la seva vida havia fet un canvi definitiu: “Sí, d’una cosa que no s’hi val a fer tragèdia: que un dia o altre em despertaré i trobaré unes coses molt estranyes”. I va riure. “Ara tinc una certa comprensió de les coses, que les endevines, no que les saps. Endevines les coses. I aleshores, quan arribes a gran, així, als 90, hi ha una endevinalla i olores que ho endevinaràs, un dia o altre. M’explico?”. I tot seguit va afegir: “Escolta, on dinareu? Puc venir?”. Però, advertit per la majordona, va lamentar, contrariat: “Ah, no, que tinc metge a Berga...”.