Reforçats o afeblits? Així han quedat els líders polítics aquest 2019

BarcelonaEls polítics espanyols i els catalans enfilen el nou any amb el bagatge del 2019, en què han mostrat tant les febleses com les debilitats de les seves respectives estratègies.

Pedro Sánchez

✅ Pedro Sánchez ha guanyat dues eleccions generals aquest 2019 i, si res no es torça, serà investit president a principis del 2020. Les dues victòries electorals han convertit el PSOE en el partit hegemònic a Espanya i han ajudat a escombrar l’oposició interna al sanchisme que encara quedava viva. Des de la Moncloa, Sánchez controla els principals ressorts del poder a Espanya i disposa d’una immillorable plataforma de promoció. El Brexit i el desori governamental a Itàlia també han augmentat el seu pes polític en el si de la Unió Europea. Ara mateix és un president sense alternativa.

❌ Els seus canvis sobtats de discurs i estratègia han afectat la seva credibilitat com a polític. Va passar en 48 hores de blasmar Podem i els independentistes a abraçar-se a Pablo Iglesias i negociar la investidura amb Esquerra. Precisament la coalició de govern amb els liles, tota una novetat a Espanya, i la dependència d’Esquerra per aprovar les principals lleis li poden passar factura i l’oposició ho aprofitarà per desgastar-lo.

Oriol Junqueras

✅ El 2019 ha servit per consolidar Oriol Junqueras com el polític català més ben valorat gràcies al seu protagonisme en el judici del Procés. Sota el seu lideratge, Esquerra ha fet pinya amb el gir pragmàtic i ha crescut com a partit. No en va, ERC ha guanyat les dues últimes eleccions generals i també les municipals, fins i tot a Barcelona. El 2020 pot ser l’any en què Esquerra guanyi també per primera vegada les eleccions al Parlament i Pere Aragonès, home de la màxima confiança de Junqueras, sigui president.

❌ El 2019 Junqueras va perdre el seu pols particular amb Carles Puigdemont per l’hegemonia independentista en les eleccions europees, en què el candidat de JxCat li va treure més de 200.000 vots de diferència. A més, a les eleccions del 10-N ERC va perdre dos diputats, mentre que JxCat en va guanyar un. El possible acord amb el PSOE li pot passar factura aquest 2020 de cara a les eleccions al Parlament, sobretot si des de JxCat es torpedina la taula de diàleg.

Carles Puigdemont

✅ Carles Puigdemont s’ha confirmat aquest 2019 com un cap de cartell imbatible amb la seva victòria incontestable a les eleccions europees. Això, juntament amb la victòria judicial al TJUE que li permetrà obtenir l’acta d’eurodiputat, allunya la possibilitat d’una extradició a Espanya per ser jutjat al Suprem. Al contrari, la plataforma i la immunitat que li proporciona el Parlament Europeu li permetran augmentar el radi d’acció i incidir més en la política catalana. Aquest 2020 hauria de ser l’any en què Puigdemont reordeni l’espai de JxCat per afrontar amb garanties el repte d’unes noves eleccions al Parlament.

❌ El 2019 ha acabat i JxCat continua sense ordenar-se i sense una línia estratègica clara, tot i que l’objectiu inicial era fer-ho a l’estiu. Cap dels sectors acaba d’imposar-se i, per exemple, el PDECat, que aplega els sectors més moderats, es resisteix a diluir-se dins de JxCat. El Consell per la República tampoc acaba d’arrencar com a plataforma unitària de l’exili i la Crida, el partit que va impulsar Puigdemont amb Jordi Sànchez, es manté en un segon pla.

Quim Torra

✅ Quim Torra ha guanyat pes polític i influència dins l’espai de JxCat al llarg del 2019, i així va poder imposar que una persona pròxima a ell com Laura Borràs fos la cap de llista de la formació a les eleccions generals. El càrrec de president de la Generalitat el converteix en una peça que no es pot ignorar i li dona la possibilitat de marcar l’agenda política, tal com va fer al Parlament amb la proposta d’exercir l’autodeterminació o amb la taula de partits que ha convocat. És previsible que el 2020 tornem a veure una trobada amb Pedro Sánchez com la que van protagonitzar a Pedralbes el 2018.

❌ La condemna a inhabilitació per desobediència ha situat Torra en una posició molt fràgil, pendent del Tribunal Suprem i amb data de caducitat. Això fa que a dins i a fora de JxCat el vegin com un president amortitzat. També ha perdut ascendència entre l’independentisme més abrandat per la repressió dels Mossos durant les protestes per la sentència i per la seva incapacitat per impedir l’acord entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona.

Pablo Iglesias

✅ Pablo Iglesias ha demostrat aquest 2019 que resistir és vèncer. Va aguantar el pols amb Sánchez després del 28-A i en va obtenir els rèdits 48 hores després del 10-N tot i perdre 7 escons amb una icònica abraçada amb el líder socialista. Si no hi ha cap sorpresa, Iglesias es convertirà en el primer vicepresident en un govern de coalició a Espanya que, a més, representa l’accés de l’esquerra alternativa a les estructures ministerials. El seu lideratge a dins d’Unides Podem, un cop estavellat el projecte d’Íñigo Errejón, ja és indiscutible.

❌ L’any 2019 s’ha esvaït el somni del sorpasso al PSOE. D’una correlació de forces de 85 a 71 s’ha passat, després del 10-N, a 120 a 35. El seu paper ja no és, doncs, fer la revolució sinó fer de crossa del PSOE. Precisament, l’entrada al govern pot desgastar un Iglesias sense experiència de gestió just en un moment en què l’economia dona senyals d’esgotament i Brussel·les no permet polítiques expansives. A més, ho tindrà difícil per brillar al costat de Pedro Sánchez.

Pablo Casado

✅ Pablo Casado va salvar pels pèls el 28-A l’hegemonia del PP en el camp conservador amb un discurs dur. Els seus 66 diputats, nou més que Albert Rivera, van ser prou per convertir-se en líder de l’oposició i, després de virar el seu discurs cap a la moderació, iniciar la remuntada el 10-N, quan en va obtenir 88. Ara ja ningú li discuteix el lideratge dins del PP ni tampoc la condició d’alternativa a Sánchez. La seva esperança ara és que el govern de coalició PSOE - Unides Podem naufragui i hi hagi noves eleccions aquest 2020.

❌ La irrupció de Vox ha consolidat la fragmentació electoral de l’espai conservador, cosa que dificulta molt l’obtenció d’una majoria de dretes al Congrés. A més, el PP depèn de Vox i de Cs per formar majories allà on pot governar, de manera que és totalment dependent de l’extrema dreta, que li marca el pas i espanta els electors més moderats. El resultat és una paràlisi en què Casado no s’atreveix a fer un pas com el d’oferir els seus vots a Sánchez.

Santiago Abascal

✅ Santiago Abascal és, sens dubte, un dels grans triomfadors polítics de l’any. Vox va començar el 2019 sent una força extraparlamentària i l’ha acabat sent la tercera força al Congrés, amb 52 escons. Amb ell l’extrema dreta ha sortit de les catacumbes a Espanya i s’ha convertit en una força influent, necessària per conformar majories de govern conservadores i capaç de posar en qüestió consensos consolidats com el de la lluita contra la violència de gènere. La seva hàbil política comunicativa, sobretot a les xarxes, li ha fet captar vot jove i no només nostàlgic.

❌ Abascal té dificultats per sostenir amb una mà el PP en governs regionals com el d’Andalusia i Madrid i alhora desmarcar-se del que anomena la “dreteta covarda”. El seu principal punt feble és la falta d’experiència de govern de la formació i el fet que molts dels seus membres provinguin del PP, cosa que els fa aparèixer sovint com una mera escissió ultraconservadora dels populars, però sense capacitat real d’arribar a la Moncloa.

Inés Arrimadas

✅ Arrimadas podria haver sigut el 2019 ministra o portaveu al Congrés d’una força de govern, però ara li toca gestionar el naufragi de Rivera. Tot i això, sembla incapaç de corregir el rumb de l’anterior líder, del qual és una còpia exacta. L’èxit de Cs es basava en l’aura de partit guanyador que desprenia, que el va fer atractiu a classes mitjanes urbanes que ara prefereixen el PP o Vox. Si el 2020 s’enfonsa també a Catalunya, el projecte quedarà tocat de mort.

❌ Inés Arrimadas és l’hereva indiscutible d’Albert Rivera a Ciutadans i no hi ha ningú al partit, que al març celebrarà un congrés, capaç de fer-li ombra. El seu perfil polític, l’habilitat dialèctica i la gran quota mediàtica que encara li atorguen els mitjans espanyols (i que no és proporcional al pes polític real) hauria de servir-li per compensar la irrellevància en què ha caigut Ciutadans després de la desfeta del 10-N, quan va passar de 57 diputats a només 10. Arrimadas encara podrà viure un temps, almenys fins a les eleccions catalanes, del fet de ser primera força a Catalunya.