Els refugis de la pandèmia

“E sto ya estaba para hacer trenzas, my brother ”, fa broma l’Edward amb l’Antolín a la zona d’higiene de l’alberg de la Fira, on li està afaitant la barba amb una màquina elèctrica. Amb les restriccions d’horaris que marquen les normes de convivència del pavelló, l’Edward no pot programar tots els talls de cabells que li agradaria. Avui ja en porta tres. “Això ho faig per fer el bé”, confessa, i recorda l’època en què oferia talls gratuïts als ravals de Villa Nueva, a Guatemala, perquè els seus veïns fossin millors persones. De professió barber de saló, va fugir de la violència de la seva ciutat i va triar Espanya per esbrinar l’origen del seu cognom, Asturias. El periple que el va portar a la Fira al setembre dona per a un llibre amb el confinament pel mig. Va perdre l’avió i els diners per tornar al seu país. Es va posar a treballar en negre en una barberia del Paral·lel regentada per una persona de Colòmbia, on li van robar els pocs diners que li quedaven. Després va estar-se en una altra de Sants, on va intercanviar talls de cabells per allotjament. Va arribar a treballar per a uns ferrovellers gitanos per 15 euros al dia. El somni d’aclarir els seus orígens el va retenir aquí. Mentre sol·licita l’asil, busca la seva oportunitat des de l’alberg d’emergència habilitat per l’Ajuntament de Barcelona per a les persones sense llar arran de la pandèmia.

“Però que guapo has quedat!” Amb el bigoti i la barba no se li veia el somriure, a l’Antolín, que no s’afaitava des del 3 d’abril, moment en què va ingressar a la Fira. Quan es va decretar l’estat d’alarma el 14 de març, l’Antolín era a la plaça del Rellotge de Santa Coloma de Gramenet amb el seu carret de supermercat ple de mantes per poder-se abrigar de nit als caixers on dormia. Feia un any i mig que vivia al carrer. Els Mossos el van portar a l’alberg de Pere Calafell, gestionat per la Creu Roja, per traslladar-lo després al pavelló Victòria Eugènia de la Fira de Congressos de Montjuïc. D’origen granadí, es va criar a Àvila, al camp, envoltat de cavalls. Per això, a començaments d’any li van oferir una feina per desbravar cavalls i de vegades encara s’escapa de la Fira cada dia per visitar les hípiques.

Els invisibles es fan visibles

En aquells primers dies de confinament, a mitjans de març, les persones que vivien al ras van passar de la nit al dia a ser visibles. La incertesa de la pandèmia la van viure amb molta angoixa, sense lloc on confinar-se, amb tants espais tancats on habitualment podien menjar, dutxar-se, carregar el mòbil i passar el dia. La policia patrullava pels carrers de Barcelona en cotxe, en moto, a cavall o a peu, per assegurar-se que els ciutadans que hi transitaven ho fessin dins del marc de les situacions establertes per la nova llei. Algunes patrulles, que de seguida reconeixien els sensesostre, els demanaven que es quedessin on eren, però en altres casos no tan evidents els missatges eren uns altres. La Juana recorda amargament aquells primers dies d’alarma al Raval. “La policia em va fer fora dos cops quan estava asseguda en una plaça. Els vaig dir que dormo al carrer des de fa sis anys, però no em permetien quedar-m’hi”. Al grup que pernoctava a les escales d’accés a l’estació de Plaça Catalunya no els deixaven estar-se dins de l’estació durant el dia, i finalment van optar per buscar un altre lloc on estar dia i nit. Per a l’Ivan, instal·lat als afores de l’Estació del Nord, també van ser dies d’inquietud. “Si estaves assegut t’obligaven a caminar, però si caminaves et deien que havies d’estar-te quiet al lloc on dormies”. A la Marisa, una cubana de 69 anys que va arribar a Barcelona al febrer per reunir-se amb el seu fill, se li van entumir les cames de tant estar asseguda dins d’una tenda de campanya, dia i nit, durant sis setmanes a la muntanya de Montjuïc.

En aquell moment, el coronavirus era el més petit dels seus problemes. Passats els primers dies, en què quedava clar que havien de confinar-se en un lloc fix, va aparèixer la por. Les dificultats per aconseguir una mascareta també els afecten. Hi ha qui va arribar a fabricar-se una pantalla protectora amb el plàstic d’una garrafa d’aigua. Assís Centre d’Acollida va preparar 1.800 kits de protecció, que va repartir entre els usuaris i diferents entitats socials com Arrels Fundació o Sant Egidi: sabó hidroalcohòlic, mascareta, guants, clínexs, una ampolla d’aigua, una maquineta d’afaitar per als homes i compreses per a les dones.

Després de l’obertura de la Fira, el 25 de març, la policia i els Serveis Socials van començar a informar de l’existència de l’alberg i la possibilitat de recloure-s’hi. Molts ho esperaven amb candeletes. El primer dia d’obertura del pavelló 7A, amb 225 places, es van formar llargues cues fins que es va omplir completament. Algunes persones van haver de dormir pels voltants, esperant que hi hagués alguna vacant l’endemà. Amb tot, hi havia alguns veterans del carrer que no volien confinar-se a la Fira, ho veien com una pèrdua de llibertat, un lloc insegur amb persones de tota mena en un mateix espai, o un lloc propici per contagiar-se del virus. Mentre uns feien cua als afores a l’espera de poder ingressar, els abandonaments se succeïen. El José Manuel, del grup de Plaça Catalunya, va estar-s’hi només dos dies. “No he pogut aclucar l’ull, tenia por que em robessin. Massa gent!” El 3 d’abril s’obre el pavelló 7B, gestionat per la Fundació Salut i Comunitat, amb 225 lliteres repartides en tres mòduls amb mampares divisòries. Ràpidament es van ocupar tots els llits, i entre els ocupants hi havia l’Antolín.

A l’Antolín li ha canviat la vida després del confinament a la Fira. Somriu. Cinc mesos després ja ho pot explicar. Amb 60 anys, s’ha casat cinc vegades. N’ha enviudat tres. La seva vida està marcada pel desamor. Va trobar empara en la beguda. Tots els diners que li quedaven de treballar com a cuiner en creuers als Estats Units els invertia en els cinc ponxs matutins i licors diversos al llarg del dia, així durant anys. No va demanar mai una pensió perquè estava massa consternat. Durant les primeres setmanes de confinament li van impedir prendre cap tipus de beguda alcohòlica. Arribada la nova normalitat, ja amb llibertat de moviments, s’absté de beure per respectar les normes de convivència del centre. Sap que mostrar signes de consum d’alcohol podria privar-lo del refugi en què s’ha convertit la seva llitera al pavelló.

De retorn de l’hípica, es troba cada dia amb el seu amic Constantin, un romanès que va arribar a Barcelona fa dos anys, i a causa de la pandèmia va perdre la possibilitat de vendre les manualitats que feia. Sense ingressos, no va poder pagar l’habitació que compartia amb el seu germà en un pis de la Bonanova. Al maig van acabar tots dos al carrer, fins que van poder entrar a la Fira. El seu període a la Fira es va acabar abans del que hauria volgut perquè va considerar que les normes de la Fira són abusives: “Soc un home pacífic, però tant de control de seguretat em sembla una falta de llibertat. Ho vaig dir com ho pensava i ara estic al carrer”. Lamenta el que va passar. Es va quedar dormint als afores de la Fira, ja que no tenia cap altre lloc on anar, però el seu germà hi continua vivint. Als voltants dels pavellons i de la plaça d’Espanya hi dormen molts ex-Fira, com així es fan anomenar, perquè van estar-s’hi un temps acollits i quan n’han sortit no han trobat cap lloc on estar-se.

Un alberg per a les dones

En paral·lel a la Fira, l’Ajuntament va habilitar un alberg per a les dones sense llar, amb 70 places. La Núria, una de les persones del grup de l’estació de Plaça Catalunya, ja dissolt, va ingressar a l’equipament de Dos de Maig just quan es va obrir, per després seguir a l’hotel al qual es va traslladar l’alberg un mes després. Hi va passar tot el confinament, fins poc després que s’acabés l’estat d’alarma. Va tornar al carrer, però no al consum de drogues i alcohol, que va interrompre quan es va confinar a l’alberg. Al mateix temps que ella, també s’hi van refugiar altres dones sense sostre, com la Juana, de la qual hem parlat abans, o la Teresa, que s’havia quedat al carrer només nou dies abans de l’entrada en vigor del decret d’estat d’alarma perquè se li havia acabat el subsidi d’atur després d’haver treballat 30 anys com a oficial de primera tallant vidre. Totes tres tenen al voltant de cinquanta anys, són de nacionalitat espanyola i tenen fills. A l’alberg també s’hi han refugiat dones procedents de països extracomunitaris amb la seva situació legal pendent de regular, que havien estat treballant en el servei domèstic i es van quedar sense feina amb el tancament total.

La crisi econòmica que ha generat el coronavirus ha portat al límit qualsevol persona, amb independència de la nacionalitat, que ja estigués abans en una situació de fragilitat, per raons diverses.

El Marc va perdre el pis on vivia al mes de juliol perquè no podia pagar més el lloguer. Havia perdut la feina de cambrer el 14 de març. Es va estar al carrer alguns dies abans d’entrar a la Fira. Amb 26 anys d’experiència com a cambrer i una notable gràcia especial per tractar amb gent, de seguida va aconseguir feina a finals d’agost. Avui treballaria com a gerent en un restaurant si no fos perquè s’han tornat a tancar bars i restaurants. Tot just començar a treballar ja li van advertir que seria millor rescindir-li el contracte vist el tancament imminent a l’octubre, com així va ser. El Marc va ser derivat des de Serveis Socials a un pis tutelat per Ítaca, i ara acaba de fer un curs de reciclatge professional.

L’Eliana, d’origen ucraïnès amb deu anys de residència a Barcelona, va perdre la feina de neteja de cases de gent gran immediatament després de l’estat d’alarma. Al principi va viure dels estalvis, fins que es van esgotar i va haver de demanar ajuda al seu país. Ara passa el mes gràcies als diners que li envien unes amigues de Rússia i d’Ucraïna. Els seus antics clients han preferit no renovar-li el contracte, de moment, per por dels brots de la tardor. Més enllà de les solucions municipals, que s’han ampliat, hi ha entitats que han aconseguit incrementar també el nombre de places per acollir persones que estan al carrer. A Assís Centre d’Acollida han habilitat un alberg per a 12 dones aquest estiu. Barcelona Actua ha vehiculat la cessió de residències durant el confinament per a 14 persones, i ara mateix acull als seus albergs 70 joves d’entre 18 i 25 anys, extutelats, sol·licitants d’asil o migrants humanitaris. També acull algunes dones en pisos.

Com serà el nou recompte?

Al juny la Fundació Arrels va fer un recompte de persones dormint al ras a la ciutat de Barcelona, que va donar la xifra de 1.239 casos, pocs més que els 1.195 identificats el 2019. Però cal sumar-hi les persones instal·lades als dispositius d’emergència oberts per l’Ajuntament de Barcelona a causa de la pandèmia, que si bé van ser fins al setembre 750, ara són 525 perquè s’ha tancat un dels pavellons de la Fira, encara que s’han fet diverses derivacions a pisos tutelats per diferents entitats socials. Cal comptar també les places obertes per altres entitats com les esmentades anteriorment en aquest text.

Fent una mirada retrospectiva, des del 2008, quan hi havia 658 persones sense sostre a Barcelona, l’increment ha sigut substancial. Avui, quan la crisi econòmica avança imparable a causa de la pandèmia, ¿quantes persones s’han vist empeses a dormir al carrer? ¿Quantes per primera vegada?