Un rei a la trinxera
És curiós que s'escriguin poques reflexions, o cap, sobre l'actuació de l'actual cap de l'estat, sobre l'empremta que el Borbó Felip VI està imposant a la política espanyola.
Franco va imposar una figura de cap d'estat i a aquesta figura se li va teixir una Constitució a mida. Aquesta evidència és la que fingim haver oblidat i, no obstant això, és el problema original d'on neixen greus problemes de la vida pública espanyola. Tant de poder sense controls democràtics sobre el cap de l'estat va deixar indefens el sistema representatiu espanyol. Vivim sota la tutela del cap de les forces armades; ens ho va recordar Joan Carles quan Suárez va voler iniciar una política veritablement autònoma i una vida pública sense por. L'endemà del 23 de febrer Joan Carles I va cridar a la Zarzuela els representants dels partits estatals, els que sostenen el sistema polític, i els va explicar les noves regles de joc i el disseny definitiu de l'Estat. El PSOE de González va redactar, a continuació, la Loapa. El Tribunal Constitucional de llavors es creia el seu paper i va impugnar diversos aspectes d'aquella llei recentralitzadora. Preguntem-nos com actuaria avui el Constitucional.
Les dècades d'estabilitat obligada van consolidar el sistema econòmic especulatiu i parasitari de l'Estat que venia de Franco i la concentració de tot el poder al nucli dur de la cort. El regnat del pare va acabar per extenuació, i en la seva recta final es va produir una maniobra de fons que va subvertir el funcionament del sistema de poders. L'estratègia iniciada per Aznar i Trillo de transformar la justícia –que ja era hereva del pes de la justícia franquista– en una arma política va culminar fa deu anys en la maniobra del Tribunal Constitucional amb la sentència sobre l'Estatut català.
Aquella sentència va desencadenar la resposta defensiva de la societat catalana –els independentistes llavors eren minoria–, però el més greu és que va establir la preeminència del poder judicial sobre l'executiu i el legislatiu. Una completa subversió dels poders de l'Estat: a Espanya manen els jutges de dretes.
¿Com va poder passar una cosa així sense que tingués resposta? Precisament perquè la direcció de l'Estat acumula molt de poder i no està sotmès a controls democràtics. Un sistema polític que digui que es basa en un joc de poders autònoms necessita arbitratge institucional, i Joan Carles havia abdicat d'exercir-lo. I, recordin, això no és una república. L'evolució i el desastre dels últims anys no s'entén sense aquest buit polític en l'exercici atent i responsable del cap de l'Estat.
Si va ser determinant la manera d'exercir la prefectura de l'Estat de l'anterior Borbó, la de l'actual també ho està sent. Felip VI està recuperant el temps perdut per la Corona, i ho fa a la seva particular manera. Si Joan Carles, amb la seva famosa campechanía, després del cop del 23-F va establir una entesa amb aquell PSOE de González que va conservar durant tot el regnat, el seu successor apareix avui situat clarament a la dreta; que sigui l'extrema dreta qui fa bandera de la monarquia n'és la causa o la conseqüència.
Felip VI està condicionant la vida pública i les decisions polítiques que s'han pres en els últims anys. En va fer ostentació quan va aparèixer com a cap de l'Estat amenaçant una part de la ciutadania amb la repressió. En aquell moment, per a la majoria de la població catalana va semblar evident que el govern central i la justícia seguien una estratègia d'estat, però quan el rei va firmar l'"A por ellos" ja va quedar definitivament clar que es tractava de l'Estat mateix, i no del govern del partit que havia començat recollint signatures "contra els catalans".
Felip actua mostrant el seu caràcter personal, i mostra tenir un problema amb qui el rebutja, cosa molt inapropiada quan ha aparegut una ciutadania que rebutja explícitament aquesta monarquia. I en bona mesura, això és conseqüència precisament de com aquest Borbó interpreta el seu paper. Aquesta monarquia parlamentària té els defectes d'origen que he assenyalat, però fins i tot el seu pare hauria obrat d'una manera més subtil per evitar que es trenquessin els ponts, maniobrant per evitar la violència de l'Estat contra els votants en el referèndum. Felip va actuar de la manera contrària, com un sapador en lloc de com un enginyer de ponts, i va situar la Corona enmig d'una crisi política profunda.
La debilitat de la política espanyola actual, sense majories ni lideratge polític, no l'ha ajudat. Li ha permès sortir del seu paper i intervenir de manera molt discutible en els processos de formació de govern. El Parlament espanyol no només està supeditat al poder judicial, al fet que el Tribunal Constitucional el corregeixi, sinó que també es mostra submís al fet que el rei dirigeixi les rondes per a la formació de l'executiu.
Que això tan evident no sigui assenyalat i debatut em sembla que és significatiu de la indefensió, la incapacitat i la submissió d'aquesta democràcia. Encara sort que ens queda Portugal. I Catalunya. I Europa.
