Deliciós viatge a una Irlanda no tan llunyana
Barcelona‘La reina de la bellesa de Leenane’
BIBLIOTECA DE CATALUNYA 14 DE FEBRER
A les parets de la Biblioteca li escau la mar de bé la dramatúrgia irlandesa. La presa, de Conor McPherson, i Traduccions i Dansa d’agost, de Brian Friel, han sigut al llarg dels anys èxits rotunds. I la mirada de Julio Manrique sobre la primera obra de l’ara encimbellat cineasta Martin McDonagh ( Tres anuncis als afores ) també ho serà. Aquesta Reina que ja ens va deixar bocabadats el 1999 de la mà de Mario Gas en una esplèndida funció protagonitzada per Vicky Peña i Montserrat Carulla és la que ara permet a Manrique assolir la seva millor direcció des de fa temps, tant per la lectura del drama rural com per la direcció d’actors.
Ofereix una mirada menys ombrívola, segurament menys atmosfèrica que la de Gas, però amb la virtut de fer de l’humor truculent de McDonagh una arma de destrucció implacable de les relacions humanes. Manrique aposta per un realisme vital, resol espectacularment les transicions i, gràcies al modern tractament del jove Ray, aconsegueix acostar aquella realitat aparentment llunyana. Tot un encert.
Marta Marco i Marissa Josa formen un tàndem compenetrat que dibuixa a la perfecció tant el fons dels personatges com el drama social d’aquella Irlanda que mirava embadalida cap a Amèrica. No pot ser d’altra manera, perquè els personatges de McDonagh emmagatzemen tota la fel d’una impossible convivència i tota la frustració d’un país que només pot pensar en el futur fora de la seva terra.
La Maureen, la dona de quaranta anys que no ha conegut cap home i que no pot escapar-se de l’obligada servitud d’una mare egoista fins a la crueltat, per un moment albirarà una porta al futur en el seu veí Pato Cooley. Si Ernest Villegues broda el paper de l’emigrant, és el jove Enric Auquer el que se n’endú la palma. El seu Ray no és gaire diferent de tants joves desclassats que podem veure en alguns barris de l’àrea metropolitana. Tot un descobriment. La seva contribució a un joc actoral superb certifica l’excel·lència de la proposta i l’exultant goig del bon teatre. Imprescindible.
