Reivindicació de la 'politeia'
Els grecs disposaven d’un concepte polític que a nosaltres ens falta: el de politeia. El van definir com “l’ànima de la comunitat”. De vegades es tradueix per règim. És una traducció correcta si entenem que el règim polític és la manera com es regeix un poble d’acord amb el seu tarannà. La politeia és el conjunt d’usos i costums que fa d’un grup de persones una comunitat.
Peter Sloterdijk ha fet indirectament una bona aportació a la reflexió sobre la politeia a Estrès i llibertat (Arcàdia, 2016), en el qual defensa que un poble podria ser vist com un sistema orgànic de preocupacions amb una manera pròpia d’autoestressar-se.
L’estrès seria l’argamassa que permet anostrar la diversitat dels individus en una comunitat de copertinença. En conseqüència, la principal condició de la vida política reeixida seria l’absència de calma. “Un flux constant, més o menys intens, de temes estressants ha d’encarregar-se de sincronitzar les consciències per integrar la població en una comunitat de preocupacions i excitacions que es regenera dia rere dia”. Contemplada així, una nació seria “un plebiscit diari, però no sobre la Constitució sinó sobre la prioritat de les preocupacions”. Com més complexa sigui una societat, més necessitat tindrà de “forces estressants” que n’impedeixin la descomposició. “El macrocòs psicopolític que anomenem societat no és, en efecte, res més que una comunitat de preocupacions que entra en vibració en virtut de temes estressants induïts mediàticament”. La politeia seria, llavors, l’ànima neurotitzada de la comunitat. Crec que això li agradaria a Freud. No es pot negar la força cohesionadora de la sensibilitat col·lectiva al greuge. Però Sloterdijk s’oblida del poder aglutinador de la festa.
A Elogi de la follia, Erasme de Rotterdam, que prou bé sabia que no es pot governar cap poble amb sil·logismes, defensa que la naturalesa ha donat tant als individus com als pobles un cert amor propi comunitari, o sigui, la capacitat per celebrar-se o festejar-se a un mateix. Si aquest amor el dirigissin a un altre, estaríem parlant d’adulació, que és una conducta servil. Però l’amor propi comunitari “permet que cadascú resulti als seus propis ulls més satisfactori i estimable, la qual cosa suposa ja una part molt substancial de la felicitat”. L’amor propi comunitari, podríem dir nosaltres, és un component essencial d’una politeia que no estigui condemnada a la neurosi permanent. És un sentiment molt proper al xovinisme. Però políticament és més sa situar-se a prop del xovinisme que del desinterès per un mateix.
Una cultura es pot veure com un grup de persones diverses que ballen al so d’una música que només senten ells. Si un foraster els veiés, s’estranyaria molt dels seus moviments coordinats, precisament perquè seria incapaç de sentir la música que els guia i cohesiona. Qui no sent la música comuna és un marginat. Però la sensibilitat auditiva cap a la nostra música no és autònoma. Tampoc ho és la tendència espontània dels nostres moviments a buscar una música que els coordini. L’ideal modern de l’autonomia és molt agosarat perquè el subjecte que creiem que som està sempre subjectat a una música que ens precedeix i ens fa ballar com a subjectes. Tot subjecte està subjectat. L’individualista és un okupa de la seva cultura.
Seguint amb la imatge de l’esbart dansaire, podríem dir que és més autònom qui balla millor, perquè marca la pauta a la resta. Per això l’ètica és alhora una estètica i una política.
Cap tradició -i cap règim polític-és perdurable si no és capaç de generar els seus propis encanteris sobre ella mateixa. Cap tradició -i cap règim polític- es manté en peu únicament per la bondat de les seves lleis. A tota Constitució que vulgui perdurar li cal l’apuntalament d’una politeia. Les tradicions i els règims amb una llarga història són els capaços de convertir els seus usos i costums en evidències ciutadanes.
La racionalitat d’una tradició o d’una institució no es troba en el que diu o fa, sinó en la nostra incapacitat per viure sense ella i en el dipòsit de confiança que posa a les nostres mans per encarar el futur. Podríem dir que la sobirania es predica en primer lloc en la música que ens fa ballar, perquè gràcies a ella un poble accedeix a la realitat. Sobirà, en el sentit ple, abans que el poble, ho és el discurs amb el qual el poble legitima la sobirania. En aquest sentit tenia raó Dewey quan deia que si un governant fos capaç de controlar les cançons d’una nació, no tindria cap necessitat de lleis.