Renault i la marquesa
Un pota negra del PP català -encara en queden, però a la rereguarda política- recorda en privat com els intents reiterats de fer moure l’expresident del govern espanyol, Mariano Rajoy, resultaven improductius per a l’establishment empresarial i polític d’ordre durant les presidències d’Artur Mas i Carles Puigdemont. Explica com els encarregats del dossier català, amb l’aleshores vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i el cap de gabinet de Rajoy, Jorge Moragas, controlaven fèrriament l’entorn reduint l’anàlisi de la crisi catalana a la Moncloa a una visió simplista que alimentava la cadena d’errors que insuflaven raons a l’independentisme.
Regnava la supèrbia i l’aparent immunitat a la corrupció del PP i s’hi sumava un ferri control de qui havia de ser el vigilant. La Moncloa controlava directament la premsa tradicional i indirectament a través de les grans empreses de l’Íbex. Uns i altres sabien que podien ofegar els grans mitjans escrits, en una posició financera més que precària i en caiguda lliure de lectors, després d’haver convertit la informació en un producte gratuït amb la digitalització del sector. A les televisions es faria a través del duopoli d’accés a la publicitat. El que s’intuïa, que la Moncloa de Rajoy i el poder econòmic treballaven concertadament per convertir la premsa tradicional espanyola en pura corretja de transmissió dels seus interessos, és el que ha gosat explicar l’exdirector d’ El Mundo David Jiménez en el seu llibre El director, recentment publicat per Libros del KO, on descriu el que la professió sap: el rei va despullat.
La crònica de Jiménez d’aquell any de direcció recorda l’entranyable capità Louis Renault de Casablanca, quan tanca el local de Rick al crit de “Quin escàndol! Quin escàndol! He descobert que aquí es juga” mentre s’embutxaca els guanys de la ruleta. Jiménez arribava al diari després de divuit anys de fer de reporter internacional. Periodista de sang blava i després d’un any becat al prestigiós centre Nieman a Harvard, Jiménez admet en una entrevista que trobareu a l’ARA que la seva ingenuïtat sobre la política espanyola i el desconeixement del grau de putrefacció dels cercles de poder madrilenys del govern Rajoy eren enormes, insuportables per als seus estàndards, i que ràpidament van xocar amb la vocació frustrada de fer un diari a l’anglosaxona, més informatiu, menys pamfletari i més plural. Jiménez explica les relacions de la premsa amb les clavegueres del comissari Villarejo, com va descobrir que l’estaven gravant en la seva primera conversa i com el comissari havia fabricat informes per a periodistes que havia col·locat al llarg de la història del diari o posteriorment en webs pretesament informatives, que serveixen per vehicular la propaganda política sense molestos intermediaris que intentin contrastar la seva veracitat.
L’exdirector d’El Mundo admet que Catalunya sempre actua de comodí i que la incomoditat que sentia amb tants altres temes de la línia editorial desapareixia quan es tractava de les relacions amb el sobiranisme. Em recorda aquell ministre que em va admetre en privat que, un cop s’havien posat d’acord PP i PSOE en temes econòmics fonamentals, només els quedava marge per dissentir i fer confrontació política amb la qüestió catalana.
L’independentisme català va ser incapaç de mantenir l’avantatge estratègic dels resultats del referèndum de l’1-O, i la presó i l’exili han afavorit una prolixa autocrítica del mal càlcul de les forces a què s’enfrontava. La lliçó d’humilitat ha sigut i és dolorosa, però també la consolidació massiva de la voluntat de celebració d’un referèndum i el distanciament definitiu per a una gran majoria de catalans d’aquesta Espanya homogènia, unitarista i que pretén asfixiar la diversitat.
No sembla que el PP hagi après la lliçó de la crisi sinó que insisteix en l’altivesa i la supèrbia per ofegar els dissidents. No només manté el ferri control de la premsa sinó la lectura simplista del sobiranisme que es pretén ofegar amb mà dura. Ara ho fa amb la grandiloqüència de la candidata Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte. La senyora marquesa estira el coll i amb la calma impertorbable amb què es dirigeix al servei alliçona els sobiranistes. El despotisme il·lustrat de manual acadèmic convertit en superioritat moral més dèspota que il·lustrada i que mostra la seva incomprensió de la realitat amb la insolència de qui no troba mai el servei adequat i s’ha de molestar a sortir a obrir la porta. La que mai no ha hagut de dir no i representa la dreta que es diu liberal però pacta amb la ultradreta i despatxa qui pensa diferent amb l’altivesa de posseir la veritat. L’autora del cèlebre tuit: “ Mi hija de 6 años: «Mamá, el traje de Gaspar no es de verdad». No te lo perdonaré jamás, Manuela Carmena. Jamás ”.