Repartir els costos de la pandèmia
Fins i tot si tinguéssim la certesa, avui esperança, que la segona onada de la pandèmia no prendrà l’envergadura de la primera, no sabríem si els propers mesos seran de normalitat tensa o d’anormalitat controlada. En tot cas, seran esgotadors. ¿Com acabarà tot plegat? Per als que som uns optimistes de la ciència, la sortida vindrà de l’immens esforç de recerca que s’està desplegant a tot el món. Uns opinen que en veurem els fruits ben aviat en forma de fàrmacs terapèutics, és a dir, que podríem ser a les portes de la cronificació tolerable de la malaltia. D’altres veuen venir a curt termini una situació en què algunes de les vacunes en fase 3 es demostren segures i efectives. No tinc l’expertesa necessària per emetre un judici sobre les probabilitats d’una cosa o de l’altra. Però sí que puc dir que detecto a la comunitat científica més optimisme sobre les vacunes que el que mai vaig percebre, per exemple, per al cas de la sida.
Seria òptim que el camí de sortida fossin les vacunes. He cregut durant un temps que la seva arribada generaria tota mena de reticències, nodrides pels recels dels escèptics, però també dels simplement prudents. Un estudi d’opinió recent indicava que un 30% de la població espanyola es resistiria a vacunar-se. Si la implantació d’un toc de queda és jurídicament complexa, imagineu-vos com ho seria el suggeriment que la vacuna fos obligatòria. Però he de dir que he modificat el meu parer i ara crec que el problema no seria la manca de voluntat de vacunar-se sinó, inicialment, la disponibilitat de vacunes. Quan, existint-ne la possibilitat, es veiés que, una setmana rere una altra, els morts per coronavirus no s’havien vacunat, ja us puc ben assegurar que la demanda de vacunació seria molt intensa.
En qualsevol cas la pandèmia durarà mesos i mesos i els costos econòmics s’acumularan. La idea, de vegades expressada, que aquests costos no els pagaran ni els treballadors ni les empreses, sinó directament l’estat, i indirectament Europa, és d’una gran candidesa. La disrupció econòmica ha sigut ben real i inevitablement s’haurà de digerir. En canvi el que no és inevitable, però està passant, és que el cost es distribueixi d’una manera molt asimètrica. Preguntem-nos el següent: ¿està justificat que els restaurants rebin un cop molt fort i que en canvi hi hagi altres línies d’activitat -no n’assenyalaré cap- que fins i tot resultin beneficiades? Es pot dir que és cosa de sort i que així és la vida. Però no, la societat ha desenvolupat al llarg dels segles mecanismes d’assegurança col·lectiva, el més significatiu dels quals és l’estat mateix.
Des del punt de vista de les assegurances la pandèmia és, almenys inicialment, un desastre natural com qualsevol altre, i si no hi havia una assegurança explícita és només perquè no s’havia pensat que aquest desastre fos possible. Però si l’estat existeix, hi ha una assegurança implícita que pot implementar ex post. Això implicaria compensar els perdedors mitjançant un repartiment equilibrat de costos entre tots els contribuents, on el terme equilibrat podria incloure també un impost específic sobre els beneficis extraordinaris. Mesures com la reducció de lloguers als locals comercials van en la direcció del repartiment, encara que no s’ha de perdre de vista que els propietaris són de tipologia molt variada. En tot cas, carregar desproporcionadament els costos a les empreses que pel bé col·lectiu han de cessar la seva activitat no és raonable.
Europa, afortunadament, ens està ajudant a cobrir una part dels costos. Aquesta vegada, en contrast amb la crisi del 2008, la UE ha mutualitzat el risc i ha establert un programa d’ajuts en lògica d’assegurança. Ho ha fet, en part, per l’absència de risc moral en l’inici de la pandèmia: no es pot considerar seriosament que la causa fonamental de la pandèmia sigui l’acció, o la inacció, de cap autoritat. Ara bé, el temps passa i amb l’arribada de la segona onada, i del que pugui venir, les percepcions des d’Europa poden revertir a plantejaments més tradicionals, sobretot si les onades tenen impactes geogràficament diferenciats. Els que tinguin la sort, o l’habilitat, d’evitar terceres o quartes onades estaran temptats d’atribuir als que no tinguin la mateixa sort o habilitat un comportament negligent, o potser excessivament confiat en la disponibilitat de recursos europeus. I per aquest camí podríem veure el retorn del retret moral, del joc de la culpabilització, i de la condicionalitat dura. Des de les comunitats autònomes a les quals l’autonomia els importa, que no són totes, cal ser conscients d’aquest perill.
