Repensar Betevé o condemnar-la a la irrellevància
És una norma no escrita de les televisions que, idealment, haurien de gastar un terç en personal, un terç en compres de contingut extern i un terç en infraestructures o inversions. TV3 i Betevé no observen ni de bon tros aquests percentatges: la partida de salaris és de llarg la principal despesa, fins al punt que la capacitat d’adquirir sèries, pel·lícules o drets esportius ha quedat molt minvada. Avui parlaré de Betevé.
La immensa majoria de treballadors de la televisió municipal de Barcelona van viure molts anys sota unes condicions injustes: feien Betevé però, laboralment, eren personal de productores amb qui se signaven acords pluriennals. Quan s’extingia l’acord, una altra productora en recollia el testimoni i aquells treballadors seguien fent exactament la mateixa feina, però sense conservar l’antiguitat, per esmentar el més evident dels greuges acumulats. Els salaris, a més, eren més baixos que els de la resta de l’administració municipal. No cal estendre’s gaire en el despropòsit que suposava aquest model: la justícia ha anat donant la raó als treballadors, tant pel que fa al reconeixement del seu caràcter de personal intern de Betevé com pel que fa a les retribucions.
A partir d’aquí, els comptes del pastor són senzills i només hi ha tres vies, sobre el paper. O s’aprima la partida de personal, o s’incrementen els ingressos -en el cas de Betevé, això vol dir més aportació pública- o es condemna la televisió a les limitacions d’haver de tirar només amb producció pròpia. Colau no ha mostrat mai gaire interès per Betevé. Com que no consta que estudiï cap increment de l’aportació pública i com que difícilment assumirà el cost polític de topar amb els treballadors, el canal sembla condemnat al tercer escenari.
Però la televisió es mereix sortir d’aquesta paràlisi. I hi ha opcions de fer-ho. Cal un augment de l’aportació pública. Betevé funciona amb uns 14 milions quan havia funcionat amb 24. En uns temps de fragmentació de l’oferta i d’entrada de nous i potentíssims agents, retallar pressupost és condemnar el canal a la irrellevància. Un finançament més elevat, però, ha d’anar acompanyat de més responsabilitat. O sigui, d’un compromís de resultats que no necessàriament han de ser quantitatius, en forma d’audiència, però tampoc poden obviar del tot aquesta qüestió: per poder complir qualsevol servei públic ha d’arribar a una mínima massa crítica.
I, en paral·lel, conscients que els recursos són limitats, s’ha d’explorar si es pot aprimar el capítol de personal, però amb plans de baixes voluntàries i recol·locacions en altres llocs de l’administració. Si no es fa coercitivament -i a TV3 es va poder fer així- es pot aprimar la plantilla de manera no traumàtica, com correspon de fer a una administració, sobretot si es considera d’esquerres.
Com deia abans, els comuns no semblen gaire interessats en la televisió. Però el PSC tradicionalment ha sabut aprofitar els mitjans locals per estructurar un relat propi, sovint alternatiu al de TV3. Caldrà veure a quina teulada cau la pilota de Betevé i si hi ha esma i lideratge per renovar-ne el projecte.
