El repte de Hierro i les essències dels clubs
Periodista i EntrenadoraSi demanem, així en abstracte, quins gols reclamen més intervenció d’un entrenador, segurament resoldríem que un gol encaixat de seguida que comença un partit i just abans del descans. Són els gols psicològics, com s’acostuma a dir. L’Espanya-Portugal d’ahir va tenir una bona dosi d’això. Només va faltar el clàssic gol a la represa per acabar de complicar el panorama. Tenint en compte que Fernando Hierro no feia ni dos dies que se sentia primer entrenador, la situació era ben delicada.
El debut de la roja al Mundial va reclamar a l’equip el millor dels exercicis de supervivència. Va ser una crida al caràcter, a la paciència i a l’ambició. Les tres coses, cadascuna al seu torn. Treure coratge era necessari per reconstruir el partit a partir del gol inicial de Cristiano Ronaldo. La dificultat era màxima perquè Portugal, vestida de l’essència madridista de les millors èpoques del Barça, se sentia còmode en el replegament i el contraatac. També hi havia una mica del to del València de Marcelino, en tot plegat. Guedes i CR7 eren dues fortes amenaces davant la voluntat espanyola d’anar endavant per empatar. El duel estava en aquest equilibri, en les vigilàncies, en la capacitat d’ordenar la pressió sobre la pèrdua per evitar que Portugal arrenqués a córrer. Demanar ordre a un equip que pot estar tocat anímicament és demanar molt.
Però Espanya va anar fent, recuperant pàgines del manual exhibit fins ara a cada combinació que acumulava a camp contrari. A partir de les passades curtes i els suports de Silva i Iniesta, la selecció espanyola va anar acumulant efectius a banda i banda, per anar arraconant Portugal i sentir que la cosa millorava. Planava aquella rutina del dia a dia als clubs, aquella necessitat d’ajuntar triangulacions per anar estovant el partit. Deixar la sort espanyola en mans del blaugrana i el citizen, més Isco, semblava un bon símptoma per als interessos espanyols. Qüestió de temps. Però, curiosament, va ser l’essència més antinatural la que va reenganxar Espanya al partit: la combativitat de Diego Costa, que va fabricar-se l’1-1 amb totes les armes apreses amb l’Atlètic de Simeone.
Les mans de mantega de De Gea van complicar el pas per vestidors a Hierro. El Mundial no tenia cap intenció de facilitar les coses al substitut de Lopetegui. Aliena a tot plegat, Espanya va sortir amb la mateixa convicció, com si la conjura prèvia d’unió també volgués imposar-se al segon temps. Disposar d’un 9 com Costa sembla una contradicció quan l’atac s’elabora, però va acabar sent una garantia que va confirmar per què se l’ha triat a ell i no a Morata. Aixecar el cap i veure’l preparat per a tot va permetre el 2-2 en una pilota centrada. La fe del Madrid, de Zidane, de Nacho, va construir un 3-2 amb una plàstica volea que va premiar la insistència.
Però, enmig d’un tram d’especulació espanyola, es va activar el mode VIP de Cristiano per empatar. Era difícil que l’estrena espanyola a Rússia no fos un terratrèmol; és complicat endevinar si un debut tan mogut agitarà les veus o afermarà les bases.