Res d'això va ser un error: ni el brownie, ni l'ensaladilla, ni les patates fregides ni la Viagra
El llibre '50 éxitos culinarios nacidos por casualidad' explica com l'èxit sovint arriba de plans que es van tòrcer
En cuina, com en la vida, els errors són l’origen de nous plats (i de nous plans). El llibre 50 éxitos culinarios nacidos por casualidad (RBA), escrit per l’empresari Oscar Farinetti, i que surt publicat aquesta setmana, fa un repàs de menjars emblemàtics, com el brownie, les patates fregides o l'ensaladilla russa, que podrien haver nascut per casualitats i errors fortuïts. L'autor acaba, com a colofó final, amb la Viagra, un altre dels grans errors, en aquest cas farmacèutic, que va sorgir arran de no haver aconseguit curar la malaltia per a la qual estava pensada en principi, l'angina de pit.
Potser és la història més coneguda en pastisseria. Diu la llegenda que hi va haver un dia que un pastisser es va oblidar de col·locar el llevat a la massa del pastís que preparava, que sempre són una barreja d’ingredients secs i humits. I va ser així com va néixer el brownie. O no, perquè hi ha una altra teoria. Diuen que el 1892, al Palmer House Hotel, a Chicago, la propietària, Bertha Palmer, va demanar al pastisser un pastís que embrutés poc i que pogués menjar-se a mossegades petites. Amb aquestes indicacions, va néixer el Palmer House Brownie, amb nous i glacejat d’albercoc, que encara avui se serveix al mateix hotel, a tot Amèrica, i a la resta del món.
A Moscou, no trobareu a cap carta l'ensaladilla russa, però sí l'Oliver, que era el nom del cuiner que treballava el 1860 al Grand Hotel Hermitage de la ciutat. Concretament, va ser Lucien Olivier qui va preparar una amanida de verdures cuites amb maionesa, que va enriquir amb perdiu, crancs de riu i tòfona. Després d’uns temps de guerres, quan l’amanida va tornar a recuperar-se a la carta del menú, el plat tenia més patata i pastanagues, i cap altre ingredient que tingués un preu més elevat que el del tubercle i la verdura. Però curiosament, al Piamont, a Itàlia, anys abans de la història del cuiner Lucien Olivier, es preparava una amanida que portava el qualificatiu de rosso, pel color vermell de la remolatxa. En una visita del tsar rus al Piemont, se li va fer un àpat de benvinguda. Els cuiners van canviar la remolatxa de l'amanida per les verdures que compartien els dos països: la patata, la pastanaga i els pèsols. El resultat va entusiasmar, i va començar a anomenar-se russa en comptes de vermella en record de la visita del tsar. Els italians defensen aquesta última teoria, i el mateix autor del nou llibre (també italià) apunta que potser a la tornada del tsar al seu país podria haver fet arribar aquesta recepta al cuiner del Grand Hotel Hermitage de Moscou.
Per començar, la troballa de la patata no era buscada, va sorgir de la topada amb Amèrica en comptes de les Índies. Després, es creu que els conqueridors la devien trobar a la frontera entre Bolívia i el Perú, i que la van importar a Europa, on no es va estendre el seu ús en la cuina fins al segle XVIII. En un inici les devien tastar crues, i no els devia fer aixecar entusiasmes. Així que van començar a coure-les fortuïtament, perquè els venedors de carrer transportaven galledes de llard bullent, i van pensar de posar-ne algunes làmines a dins. El 1830 les patates fregides ja eren populars, i apareixien en els textos literaris. Havien aparegut les patates fregides en làmines. En canvi, les allargades, en forma de bastonets, enfronta encara avui dos països, Bèlgica i França, que n’han reivindicat l’invent amb documents escrits. De fet, a casa nostra ha passat una història similar entre Menorca i França amb l’origen de la maionesa, i, actualment, la balança s’inclina cap a Menorca, gràcies als últims documents escrits que s'han trobat.
Potser és la història més coneguda, però no per això menys rellevant. El laboratori Pfizer investigava el 1989 medicaments contra l’angina de pit, quan va demanar voluntaris per detectar possibles efectes secundaris. I va ser aquí quan, entre els voluntaris de sexe masculí, el laboratori farmacèutic va descobrir que el medicament produïa ereccions involuntàries. En un primer moment, no se’n va fer gaire cas, però van canviar de parer quan van veure que no tenia futur com a medicament contra l’angina de pit. El 1993 el laboratori descartava la pastilla com a remei coronari, per dir-ho d’alguna manera, i destinava els esforços a convertir-lo en la solució contra les disfuncions erèctils. Fins llavors, l’alternativa mèdica, en cas de disfunció, era una injecció. Si la pastilla podia desbancar l’ús d'agulles seria un èxit. Després de més estudis, el 1998 la Food and Drug Administration va acceptar-ne la comercialització, que el laboratori va batejar com a Viagra, segons s’ha dit popularment per la unió de virility i Niàgara.