Els 40.000 M€ del rescat, reduïts a ‘peladillas’

Sobre Miguel Ángel Fernández Ordóñez, aka MAFO, s’han d’admetre dues coses. La primera, que és un personatge entranyable: superades les set dècades, amb un parlar col·loquial i despullat de càrrecs, s’ha convertit en un vellet simpàtic. La segona és que no decep: té el costum de no avorrir, i sempre ho aconsegueix.

El que va ser governador del Banc d’Espanya en el pitjor moment possible (2006-2012) sempre ha renunciat a l’autocrítica. Rodrigo Rato l’ha assenyalat com a impulsor de la creació d’un monstre de set caps anomenat Bankia, però ell sempre se n’ha desentès. Ahir MAFO va venir a Barcelona per visitar Esade acompanyat de José María Roldán, actualment president de l’AEB (la patronal de la banca) i alt directiu del Banc d’Espanya entre el 2001 i el 2014. L’un i l’altre, per tant, van conviure al banc i van tenir un paper decisiu en aquell sector financer que se suposava de Champions League. En el paper de moderador, hi havia David Vegara, actual conseller del Sabadell, que va tractar els ponents amb guant de seda. Al capdavall, Vegara i MAFO van ser companys de govern: quan el primer era secretari d’estat d’Economia en l’era Zapatero, el segon ho era d’Hisenda.

El talent mediàtic de MAFO es va demostrar quan va treure importància al rescat del sector financer espanyol: "40.000 milions son per riure, no son res!" I hi va insistir: “40.000 millones son una peladilla”. Aquests 40.000 milions per salvar el sector, equivalents a uns 850 euros per cada espanyol, no ens han de preocupar, objecta MAFO. El veritablement inquietant són els 600.000 milions en què ha augmentat el deute públic. Al costat d’això, va dir, el cost de salvar la banca ha sigut una broma.

Roldán va demostrar que és un banquer molt més ortodox. De verb segur, idees clares i desplegament convincent, fa la impressió de ser un eficient “lobista”, com ell mateix es va definir. Es va queixar de la immensitat i de la complexitat de la regulació que afronten els bancs, però en alguns moments als seus arguments també se’ls va veure el llautó: per a Roldán, els bancs van ser totalment aliens a les causes de la crisi. “Lehman Brothers no era un banc, era una societat de valors”, va dir com a exemple. En la seva opinió, l’origen del “problema del 2007” va ser la banca a l’ombra (l’anomenat shadow banking ), que és tot aquell finançament que no forma part del crèdit bancari tradicional.

La interessant xerrada es va fer en petit format, amb només una quarantena de persones de públic, incloent-hi periodistes i personal d’Esade. I les preguntes que es formulaven com a presentació de l’acte (“Què ha canviat? S’ha fet prou?”) van quedar sense resoldre. Però si hem de fer cas del que vam veure ahir, la resposta no està gens clara.