REPÀS D'ESTIU

Resignació o independència? (i 2)

"Crec que la lluita per la independència també ens porta a la frustració, i per tant tots dos camins porten allà mateix, encara que a ritmes diferents". Article publicat el 21 de febrer

i Joan Majó
20/08/2011
4 min

En la primera part d'aquests article, ahir vaig plantejar-me a mi mateix dues preguntes i vaig intentar respondre a la primera: per què no he lluitat mai per la independència?

Resumeixo la resposta. Per tres raons tàctiques i una d'estratègica. Amb la seguretat de l'oposició espanyola, amb el perill d'una fragmentació interna a Catalunya i sense aliances externes a Europa, el camí es fa molt feixuc. I perquè ens portaria a un final que seria bo, però que no és per a mi el més desitjat. Per això no em decideixo a encetar-lo, aquest camí. Prefereixo lluitar pel que considero el millor, ser com la Baviera d'Alemanya o la Llombardia d'Itàlia, és a dir, la via federal, la transformació del model autonòmic en un model en el qual Catalunya tingui el paper que li correspon, tant per la seva història com per la seva aportació econòmica al conjunt de l'Estat. Ja sé que també estem tenint l'oposició d'una part d'Espanya, però segurament menys difícil de vèncer que l'oposició a la independència, i a més no tenim els altres dos entrebancs (l'intern i l'exterior). De moment, no em rendeixo, com amb raó pot témer el president Pujol, i per ara no em resigno a passar a la resignació.

I passo a la segona part de l'article, consistent a respondre a la pregunta: per què potser algun dia hauré de lluitar per la independència? Reconec que, d'ençà dels anys setanta del segle passat, hi ha hagut un canvi important. No cal tornar a fer la crònica de la transició a la democràcia, però sí que puc dir que, com altres polítics catalans de la meva generació (la de Pujol, Roca, Reventós, Maragall, Solé Tura, Lluch o Serra), que la vam viure des de Madrid, vaig creure que el camí encetat ens portava cap a l'Espanya federal, i més concretament, cap a un federalisme asimètric. (Altra vegada, com a Alemanya, on no és exactament el mateix l'estatus de Baviera que el de Hessen, per posar-ne un exemple.) El trencament d'aquest camí s'esdevingué al final del segle XX amb la majoria absoluta d'Aznar i el PP, a partir del moment que la dreta espanyola va fer reviure actituds i sentiments que semblava que havien quedat enterrats juntament amb el franquisme, però que ara tornen a ser ben vius, i fins i tot s'han encomanat a una part de l'esquerra, actituds i sentiments que es manifesten de forma quasi virulenta en algunes institucions com la justícia i en molts mitjans de comunicació madrilenys. Si l'Espanya que es configura cap al futur és la que respon a aquesta visió, la Catalunya que jo vull no hi cap.

L'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero, i la seva etapa inicial de complicitat amb Maragall, van fer la impressió que si els catalans aconseguíem mantenir a Espanya un predomini de l'esquerra, les coses podien retornar a un bon camí. Posteriorment, aquesta esperança es va anar esvaint. No és el moment de buscar responsabilitats, encara que val la pena dir que no totes són a Madrid, com massa sovint es vol fer veure. Els darrers dos o tres anys han suposat un desencís important, no només per les retallades a l'Estatut, el recurs del PP i la sentència del Tribunal Constitucional (TC), sinó també en constatar l'augment del predomini intel·lectual de la dreta nacionalista espanyola i l'actitud tímida i desorientada de l'esquerra. El resultat d'aquest fet ha suposat un panorama molt més obscur per a l'avenç del projecte federal.

La meva esperança és que, una vegada l'esquerra espanyola perdi el poder, i sembla que pot ser aviat, només pugui intentar recuperar-lo amb noves cares i amb un nou programa basat alhora en una necessària reformulació de la socialdemocràcia i en la recuperació de l'impuls de l'Espanya plural. Si segueixen apuntant-se a competir amb l'Espanya d'Aznar en el seu mateix terreny, mai no el podran guanyar, perquè sempre convenç més l'original que les imitacions. Si passés això, si es produís aquest nou enfocament, cosa que veig llunyana però no impossible, Catalunya, tant la que representen les esquerres catalanistes com la de la dreta nacionalista, podria trobar el moment de retornar al camí que semblava reencetar-se a partir del 2004.

Si això no arriba, serà el cas que pronostica el president Pujol, i sí que serà una cruïlla molt desgraciada. Però jo crec que no s'ha de formular en termes de cruïlla, sinó d'una altra manera.

Malauradament, no crec que hi hagi una alternativa entre rendició o independència. No és en realitat una alternativa. Crec que la lluita per la independència també ens porta a la frustració, i per tant tots dos camins porten allà mateix, encara que a ritmes diferents. No tinc cap dubte que si ens trobéssim en aquesta circumstància, jo triaria el segon, encara que només fos perquè mentre hi ha lluita hi ha esperança. Però ho faria sent conscient que la reivindicació de la independència destrueix la possibilitat de la solució federal, perquè fa palès als ulls de tothom que aquesta solució no és res més que un primer pas cap a la segregació, i per tant se sumen totes les resistències respecte de l'una i de l'altra. Tinc por que això sigui part del que ens ha passat darrerament.

En resum, si algun dia soc independentista, serà perquè m'hi han obligat des d'Espanya, però ho seré amb recança, perquè ho faria convençut que entre tots hauríem convertit en impossible la que hauria estat la millor solució per a tots.

stats